Un títol amb intencionalitat? Albert Om i el seu equip va acomiadar divendres  El Club tot versionant el clàssic de Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol. A la tele, de les tristors en fan fum i un adéu mai és un adéu definitiu. Sempre hi ha un retorn. O com va dir Albert Om a l’inici del monòleg de cloenda, “és una etapa que s’ha acabat”. Per fer-ho més gràfic, va fer el símil de l’autopista. “Després d’unes hores conduint, tens ganes d’entrar en una àrea de descans”. Albert Om es troba doncs en un Medas fent un cafè, estirant les cames, observar el trànsit circulant, per, d’aquí un temps, reincorporar-se pel mateix carril. “TV3 és casa meva i jo sé que algun dia tornaré a casa meva”. Així de clar. La conducció ha estat llarga i feixuga. Nou anys fent un programa diari, comptant la televisió i la ràdio. I el seu tarannà ha quallat  -la gran festa al Palau de la Música així com la gira que ha fet per Girona, Lleida i Tarragona així ho certifica-. Han estat mil tardes i tal i com va dir Albert Om  “El Club ja ha donat tot el que podia donar”. Les coses tenen un principi i un final. I a la tele no estem acostumats a l’eternitat televisiva que signifiquen cinc anys. Amb molta sort un programa es manté un any o un parell de temporades. I un ha de saber dir prou. Però la cançó de Sisa té una melanconia positivista; que és la que emana Om i la seva troupe.  Qualsevol nit tornarà Albert Om.

[youtube]vcsDvtotrwo[/youtube]