Un final amb futur o un final sense futur. Dues dones joves i guapes enfrontant-se a una operació a vida o mort. L’hola de la Paula o l’adéu d’Izzie. Els finals d’Infidels (TV3) i d’Anatomía de Grey (Cuatro) que, casualment, van coincidir la nit de dijous. Ens entretindrem amb el primer. Del segon hem de dir que tenia l’emoció dels finals nord-americans, amb la música in crescendo, al mateix ritme que les llàgrimes ens entelaven la vista. Un final dramàtic però feliç, ja que Izzie és a l’ascensor que puja cap al cel acompanyada d’O’Malley. Molt nord-americà. El final, a la catalana, és optimista; tot i que també recorre als tòpics, al somni de la protagonista disposada a marxar cap a la mort amb l’estimat o a triar les amigues i la vida. Marxar o quedar-se. Amb el final, Infidels tancava el cercle –el flashback de com neix l’amistat– i obre un escenari nou. La malaltia de la Paula ha estat el motor d’una sèrie amb voluntat modernitzadora, urbana, molt d’estil Cesc Gay, que fuig del costumisme, però amb un excés de transcendència en la quotidianitat. Encara que fos un desenllaç previsible, els finals amb futur et reconcilien amb la vida; en els altres només acabes sense kleenex; això sí, després et quedes molt a gust.