[youtube]fngHrHepqxU&feature=related[/youtube]

Si Bocamoll és un concurs colorista, de to festiu, apte per a escolars i que presenta un noi que sobrepassa els 30 però que té l’esperit d’un monitor de colònies…El gran dictat és tot el contrari. El presenta Òscar Dalmau, que, després d’anys vivint en la invisibilitat de ser la «veu dels bolets», ara es posa davant dels focus. Amb una estètica molt britànica, a voltes sembla un extra dels Roper, a voltes un mod, també comparteix aquesta particular sensibilitat. La seva ironia no carrega. Més que tolerable, és recomanable. I El gran dictat, de decorat sobri, amb gris, negre i vermell com a colors, és un concurs per a gent gran, per a adults, que no juguen en parella, que s’enfronten amb la ela geminada o la dièresi en solitud, sense l’amic o la xicota. Segurament la prova dels barbarismes és la més pedagògica. Com aquell anunci que sentim per la ràdio que ens diu El català correcte, passa’l, que ens aclareix els dubtes lingüístics quotidians. I el gran pas endavant és l’ús dels ordinadors. Res de pissarres, que som a l’era del llibre digital i això dels guixos és per a nens. Tan diferents però tan iguals. A tots dos els uneix el gust per jugar amb el català i la llengua, sempre en inferioritat, se l’ha de mimar més que mai.