La Sexta ha reconvertit Denominación de origen (que es va estrenar fa uns quants diumenges a la nit) en un format diari, a l’hora del cafè, titulat Historias con denominación de origen. Tan se val el nom: Repor, Comando actualidad, Callejeros, Arena Mix, Noche Mix…els poden posar noms diferents però tots estan tallats pel mateix patró. Es fa difícil percebre un senyal distintiu –a banda del logotip del canal– amb el qual l’espectador pugui notar les diferències. És una manera de fer reportatges que es fixen en la singularitat de determinats personatges –és el culte pel freakie, el diferent, l’estrany– i de focalitzar el discurs en l’anècdota, en el detall curiós amb l’objectiu de fer un retrat esbiaixat i impactant, ja sigui d’un barri, d’un hobby concret o d’una generació. Ho emmascaren com a “retrat de la quotidianitat que no ocupa grans titulars” però en realitat és fer de la singularitat quelcom general. En el programa d’estrena de Denominación de origen es va mostrar un mosaic de tribus urbanes –no totes les adolescents són gòtiques com les filles de Zapatero–: hi ha emos, visual key, lolitas, pin ups…No és que fos Carnaval, era un dissabte a la tarda qualsevol. Donava la sensació, però, que tots els adolescents han de triar vestimenta i imatge; no pots tenir quinze anys i vestir texans i camiseta. La temàtica que mostren les càmeres és molt àmplia: des de tatuatges, a les mascotes, el mercat ambulant, les noies que practiquen boxa, la crisi en una capital de províncies, l’ambient nocturn d’Eivissa, Gandia o Santander… tot hi cap en aquest nou model de reporterisme que es consumeix com un videoclip. I aquí rau el seu èxit: no necessita un seguiment especial per part de l’espectador; no és una cita setmanal o diària. Un se’l troba fent zàping i, per la fascinació que sempre desperta l’estrany o el diferent, s’hi queda.