[youtube]P7_FG5wbZZQ&feature=related[/youtube]

Si avui escoltéssim la cançó del Far West de La Trinca, amb més de 20 anys, que té frases com ara I es va signar un tractat de pau que es diu l’Estatut (…) a l’hora de la veritat, els tractats amb rostres pàl·lids són paper mullat (…), si avui escoltéssim aquests versos en un gag musical de Polònia, no en detectaríem la caducitat; ho trobaríem realment brillant, una sàtira de la realitat. Les cançons de La Trinca són encara ara vigents i segurament Polònia és hereu de la ironia trincaire, de les lletres reivindicatives però marcadament festives. Els de La Trinca van ser uns visionaris i tan si es reescolten les cançons en el Youtube -perquè els vinils estan plens de pols a les golfes – com si es veuen fragments de No passa res (TV3, 1987), el seu humor, el seu concepte de xou, és atemporal; uns clàssics. Aquesta reivindicació, en certa manera un homenatge, és el més interessant d’aquest projecte de TV3 per trobar el relleu generacional dels tres de Canet; tot un muntatge a llarg termini que inclou càstings, gales i telefilm musical, pel que es tem un cert empatx trincaire. La idea és la millor pensada. Després hi ha el resultat.

Com a pioners també en el món de la televisió, La Trinca -ja formalitzada com a Gestmusic- va inventar-se el càsting com a gènere televisiu, com a format amb prou entitat. I apliquen la fórmula, com si fos una manera de fer de la casa. Buscant La Trinca. Els càstings pecava d’un editatge precipitat, excessivament tallat, deixant veure els problemes d’una gravació en fals directe. Poc protagonisme dels candidats, poc marge pels jocs verbals entre el jurat femení avaluador i el jurat -com un consell consultiu amb dret a vet- de Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Josep Maria Pascual. I tot això barrejat amb gags de No passa res que servien com a transició i d’altres vídeos com ara fragments d’actuacions d’artistes locals versionant temes de La Trinca i explicant la seva influència. Un poti-poti decebedor, voler posar-ho tot i al final res; va recordar aquella mal resolta Operació Pastorets. No hi podia faltar, com a bon programa de Gestmusic, l’anunci incorporat; com aquell que no vol la cosa es va veure Beth conduint un cotxe i la càmera va enfocar el logotip en el volant i a la matrícula. Però el verdader showman no va ser ni el ros, ni el moreno, ni el de la barba -hi havia ganes de veure el seu enginy, la seva connexió, ja en edat de prejubilacions- . El verdader crack, qui va animar la història, va ser Pep Plaza i el seu repertori excels d’imitacions.