[youtube]GeZbpxxlOXs&feature=related[/youtube]
Els capítols diferents, aquells que els mires i penses que això que mires no sembla Ventdelplà solen provocar reaccions de rebuig entre els fans de la sèrie, o com o mínim els admiradors del Facebook que donen la seva opinió. Ja va passar en el capítol que girava entorn a la novel·la de la Mònica; un episodi que va ser molt criticat perquè els personatges semblava que jugaven als jocs dels disbarats, un guió que va ser un “regal”, un divertimento pels actors.
L’episodi que va tancar la sèrie fins el 19 de setembre, quan hi haurà el desenllaç final, va tenir aquest tarannà diferent que s’allunya del costumisme; un pas endavant que l’allunya del format telenovel·la. Personalment crec que és bo que s’opti pel risc en la ficció, encara que surti malament, per canviar rutines. Ventdelplà se’n va anar de vacances amb un capítol que combinava dues trames: la dels deliris d’en David i el que succeïa en el seu entorn mentre ell somiava. Em va agradar la filosofia amagada rere el capítol, encara que no sigui original, i l’esforç per relacionar el què passava a la imaginació i el temps real i fer-ho clar per l’espectador; que no sempre s’aconsegueix quan es barregen passat, present i futur o la vida eterna i la vida terrenal…o és que heu oblidat el final de Perdidos. No és que David (Ramon Madaula) sigui el Jack de Ventdelplà però un deix lostie tenia el capítol. Ja ho van fer una vegada quan en Jordi (Abel Folk) va obrir un ull enmig d’un prat i va dir: “Ventdelplà!”. L’episodi de diumenge anava més enllà dels homenatges estètics a un missatge propi de Bricolatge emocional: les coses que han de passar, passaran; per molt que pensis haver pres el camí equivocat o la drecera incorrecte. Quan apareix aquesta trama m’agrada recordar el capítol All things d’Expediente X, en el que Scully s’adona que el seu final seria dormint al sofà al costat de Mulder. I en relació a Ventdelplà, la Teresa havia d’acabar amb en Julià tan si en David hagués anat a Vancouver o no.
És la pregunta de sempre, el lament retòric pessimista: Què hagués passat sí? Certament el capítol destil·lava un cert aire a Conte de Nadal com quan l’esperit d’en David, amb pijama, presenciava escenes que esdevenien a l’habitació del costat. És més, en el fons en David va triar l’opció correcta (i el seu deliri va ser la resposta a la pregunta) perquè quedant-se tot hauria anat de mal en pitjor: el Tramuntana tancaria per l’èxit de la Marcela, en Biel seria un noi sense rumb, en Jordi enfrontant-se a un judici per eutanàsia…
El capítol també va ser una manera d’acomiadar al personatge de la sèrie. En certa manera en David era un fantasma present i ara, alliberat de l’encaterinament perpetu de la Teresa, es desempallega d’aquesta llosa i sap que que cal mirar al futur.