[youtube]c79T0HnRryo[/youtube]

No sé si atribuir-ho a la casualitat -encara que a la televisió no existeixen, s’anomenen contraprogramació- però TVE va estrenar dijous la sèrie Los Tudor, tres anys després d’haver-la adquirit, i l’endemà, o sigui ahir a la nit, la pel·lícula de la nit de TV3 era Les germanes Bolena. La coincidència de tant Tudor a la graella permetia un curiós exercici: comprovar les diferents llicències que els guionistes es permeten a l’hora de recrear, fer ficció de la Història. Sèrie i pel·lícula mostren de forma diferent com coneix Enric VIII a la família Bolena. Quina ens creiem? No importa. Estèticament, Les germanes Bolena destaca per una sensibilitat femenina, pel detallisme i per la fotografia; un festival de paisatges anglesos, aquell verd molsut abassegador, que atreu tota la pantalla. Però Los Tudor és un altre cosa: la personalitat d’Enric VIII i concretament de l’actor que l’interpreta Jonathan Rhys Meyers, és l’autèntic festí d’una sèrie que no escatima en vestuari, il·luminació i ambientació històrica -per això compten amb un pressupost de coproducció nord-americana-. Més enllà de les intrigues de la cort i de la vida amorosa del rei, un clàssic dels biopics d’època, Los Tudor, que té un tempo lent, és diferent en com presenta la vida del jove rei Enric VIII; com si fos una capritxosa estrella del rock. Enric VIII, amb molt d’ego i hedonista, té dues obsessions : tenir un fill mascle i ser etern a la Història. I la sèrie, més enllà de les escenes de llit, incideix en aspectes prou reflexius: l’ambició (el cardenal Wosley) i la integritat (Thomas Moro) assessorant al poder, al rei.