Si Albert Om s’ha convertit en “el convidat desitjat” pels personatges populars, Andreu Buenafuente és “l’amfitrió perfecte”: és una figura pública que sap jugar el joc d’ensenyar la quotidianitat privada –sabent que tot, en el fons, és televisió– i, a més, dóna titulars. Són declaracions que segurament només interessa als periodistes –defecte professional, quan s’escolta una conversa només esperem la frase cridanera per escriure-la amb lletres grans i en negreta–, als que treballen als mitjans, als tertulians, als opinadors; és a dir, al safareig digital. I dilluns, a El convidat, de TV3, Buenafuente va parlar de com havia contribuït a la distensió entre Catalunya i Espanya –“un catalanisme normal”, en va dir– i fins i tot es va recordar de TV3. I per si algú dubtava d’ideologia, Buenafuente va dir ser “del país del riure”. En tot cas, l’humorista va obrir la seva parcel·la privada –la mare, els amics, la parella, el gos, la casa, el mas…– el que no vol dir que aparegués un Buenafuente diferent. L’entorn, sí; el protagonista, no tant. Més seriós que al plató –ja ho tenen això els còmics–, Buenafuente va ensenyar el seu món interior –la pintura, el dibuix, el fantasma dels atacs d’angoixa– a la càmera, però la càmera no va entrar-hi. Buenafuente va recordar també alguns dels seus mestres: Arús, Mikimoto, Sardà… i cada vegada més s’assembla al tercer.El convidat, estrenat amb cotó fluix –després de Crackòvia i sense publicitat–, es perfila com un programa de llarg recorregut, perquè ha sabut renovar de manera elegant –sense voler dir fer un Hola televisat–, i incloent reflexió, a un clàssic de sempre com és l’entrevista.