Per moltes putades que et faci la vida, amb l’ajut de la gent que t’estima, sempre hi ha una segona oportunitat”. Emma Vilarasau va resumir, fa poc, així, el què és Ventdelplà. La positivitat ha estat el gran valor de la sèrie, encara que moltes vegades hem malinterpretat aquest optimisme amb un món ideal, característica inherent a la ficció. Per entendre’ns: el/la protagonista pot passar les mil i una penalitats, pot caure i tornar a caure i fins i tot vorejar el precipici…però sempre se n’acabarà sortint. La Teresa, paradigma de l’heroïna soferta, s’ha reviscolat una i dues i fins a cinc vegades a la sèrie. Però no és la única. El cas de la Mònica en cadira de rodes és el que millor exemplifica aquesta positivitat. I fins i tot la Dora i el seu Alzheimer van tenir un moment sublim i emotiu que no sensible, una cloenda elegant: Quan l’actriu Imma Colomer va recitar Res no és mesquí de Salvat-Papasseit. Viure en positiu la crueltat de la malaltia. I són aquestes escenes les que fan que Ventdelplà deixi de ser el pessebre de TV3. I ara, en aquests tres capítols que queden pel desenllaç, la sèrie continua apostant pel gust agredolç de la vida. En Jaume, malalt -no era excessiu el maquillatge de moribund que li posaven en l’últim capítol?-; la Raquel, embarassada; no sembla però que un fill entorpeixi la felicitat que impregna la Teresa i en Julià i la Mònica trobant l’home definitiu -perquè la sèrie s’acaba- amb el primer amor, el noi amb qui va aprendre estimar i estimar la literatura. Això final ha quedat un pèl cursi. Però és que és Ventdelplà.