[youtube]4YOq-LUHgvk[/youtube]

Com que la tele és la culpable gairebé de tots els mals –de fer espectacle del que no ho és, de fer més sang de la que ja hi ha, de vulgaritzar les històries humanes tant siguin els drames com les alegries–, com que la tele és el dimoni, els programes de testimonis són la màxima expressió de la maldat. Ens hem malacostumat a que si una persona s’asseu en un sofà i explica el que li passa, el que li ha passat, com ho ha superat o si està en procés de fer-ho és un acte d’exposició sentimental gairebé indecent. Ens hem malacostumat a veure les llàgrimes i les emocions no com una reacció natural sinó com una acció que el medi demana. La televisió ha penalitzat, ha criminalitzat la llàgrima. I és per això que quan Sònia Pujol, una de les protagonistes de L’endemà de TV3 –emès coincidint amb La marató dedicada a les lesions medul·lars adquirides– es va emocionar quan s’explicava no va fer res més que restituir a la llàgrima, al testimoni, el valor televisiu que mai hauria d’haver perdut.

L’endemà és l’últim exemple d’aquesta manera de fer que té TV3 a l’hora d’abordar el material sensible que són les persones. A diferència de Sense embuts –en el que la desdramatització era molt més evident, fins i tot alegre, amb la incorporació d’unes animacions– a L’endemà s’exposa la realitat des de l’òptica de sentit comú del drama. El capítol se centra en un cas recent i el procés que segueix. I es complementa amb altres casos de més anys. I les pors, les renúncies, la sinceritat, s’alternen amb la positivitat que ajuda a airejar el programa. El títol ho diu tot: si hi ha un ’endemà’ és que hi ha futur. Diferent de com l’havíem imaginat, però hi és.