[youtube]irAy27KT4ZM[/youtube]

El perfil de Marta Torné –noia Jordi González, actriu i presentadora– s’adequa a una cadena com La Sexta, de tarannà comercial però amb un punt de progressisme (i elitisme) televisiu; és a dir, el que fan ells és modern, juvenil, i el que fan els altres és de tele antiga, programes per a avis. I Algo pasa con Marta s’encamina cap a aquesta banda. No és un programa de testimonis en voga. No és El diario de Marta. per entendre’ns, perquè l’actitud que tenen els nois i noies a la vintena que hi participen, que visiten el plató, és d’excitació, com si anessin a un càsting d’OT o de Gran hermano. No hi ha drama, no hi ha pena. No hi ha avergonyiment ni situacions incòmodes, sinó atreviment, alegria, festa, diversió. Marta Torné ho fa bé. Molt guionitzada en el monòleg inicial, guanya quan ha d’improvisar. Sap ser natural, gens artificiosa, i connecta amb qui té davant. I això en un presentador, que és una mica un actor, és vital. La veu dels joves –més propensa a l’univers ni-ni que als universitaris– es complementa amb la presència de convidats de promoció –ídols juvenils– que no desentonen entre el públic. El primer dia, Mario Casas va fer feliç a Sònia, una jove perruquera. Tot plegat s’amenitza amb èxits de radiofórmules. Els magazins juvenils han tingut els seus moments àlgids a la televisió. Hi ha generacions marcades per l’Oh Bongònia! o Mikimoto Club, o fins i tot Plastic!. Però Algo pasa con Marta no té, de moment, substància per ser, per exemple, el relleu ni d’Hablando se entiende la basca, on com a mínim hi havia voluntat de debatre i no només d’exposar-se a l’aparador.