[youtube]jYyIBQX4z-E[/youtube]

No es tracta del programa de reportatges de TV3. És el temps que es dóna Albert Espinosa abans d’obrir qualsevol sobre, correu electrònic o missatge de mòbil. Ho explica en el seu llibre El Món Groc: “Les energies que apareixen al cap de 30 minuts són les que solucionen els problemes”. I hi reflexiona en el tercer capítol de Polseres vermelles, segurament la sèrie de més risc de TV3. Risc, perquè no és còmoda la malaltia com a context argumental. I més, entre nois i noies. Risc, perquè no és fàcil i no sempre s’entén explorar –que no explotar– la tendresa a la tele. I no sobrepassar aquella línia amb què l’emoció es fa tramposa.

I per què s’ha d’esperar trenta minuts? És un consell, un truc que la infermera dóna a en Lleó, ansiós per saber el resultat de les proves del TC. I Lleó s’aplica el consell i, com una cadena de favors, el comparteix amb el que serà el guapo del grup, quan tancats a l’ascensor protagonitzen un dels moments no diria que èpics però sí d’aquests que forgen una amistat. M’agrada la teoria dels 30 minuts. Esperar perquè l’ànsia deixi pas a l’energia catalitzadora, a l’empenta necessària, a la força per vèncer les adversitats. El tercer capítol –el 3 és pels guionistes el número del canvi, del revulsiu, del punt d’inflexió–és, però, l’inici real de la sèrie. Format el grup, presentats els personatges –i enamorada l’audiència, en part per les actuacions dels joves protagonistes– comencen les aventures. M’agrada esperar trenta minuts. M’agrada que una sèrie no s’erigeixi com a receptari d’autoajuda però que et faci la vida una mica més feliç.