[youtube]FRj5frJ3HvQ[/youtube]

Sense elles no hi ha història; ni d’amor, ni èpica, ni de res… Sense els personatges femenins, els galants continuarien essent uns estaquirots, figurins, això sí, com el Pasqual del cuplet de la Feliu, i amb ànima bohèmia però amb la butxaca d’un burgès. Sort d’elles a les sèries d’època, que omplen la pantalla amb perfils, estereotipats, però que prenen una altra dimensió, fan evolucionar el galant i la trama. Pensava en això quan veia Glòria (Nausicaa Bonnín), la bibliotecària sindicalista de Barcelona, ciutat neutral, i Maria (Diana Gómez), una filla de colònia obrera emmirallada pel Paral·lel. Pensava en Glòria, en Maria però també en Mary Crawley, que sosté la nova temporada de Downton Abbey. Lady Mary és l’absoluta heroïna; Matthew no s’adona de res. Com també li passa a Karl. Com que es coneixen els protagonistes i el context dóna certa contemporaneïtat a la sèrie. És destacable la recreació, a la britànica, amb voluntat de dignificar l’època i que no sembli un pessebre. Barcelona pren protagonisme; més pendents d’ensenyar bé el port, el parc i el mercat que la narració. És un pèl ideal: una bibliotecària el 1918, un perfil de dona independent, és molt visionari; més realista la Caterina, que sap que no vol rentar la bugada dels rics per quatre duros. I una frase molt coneguda per un guió: Karl cita Coelho per robar el primer petó a Glòria, i és allò tan bonic de “tot l’univers es conjura perquè aconsegueixis el que et proposes”; bonic als 15 anys. I és que la sèrie tenia l’esperit de novel·la adolescent disfressada d’època.

 [youtube]YVzrCiKkZUw[/youtube]