[youtube]foffJ6YNV9M[/youtube]

Els homenatges pòstums serveixen, també, per comprovar la vigència de l’homenatjat, de la intemporalitat del seu llegat. I en el cas de Pepe Rubianes es resumeix en la idea següent: Siempre que te vuelvo a ver, me haces reír de nuevo. Ho escrivia un internauta al web del programa Sense ficció que dimecres va batre rècord amb l’emissió de la pel·lícula documental Pepe & Rubianes de Manuel Huerga. Compartim el pensament i exemplifica el que Rubianes provocava i provoca i, per tant, la vigència del seu llegat. El documental de Huerga excel·lia en el muntatge: com passava dels records dels amics –entaulats en un sopar– a les declaracions, opinions, gags, acudits de Rubianes, sempre amb aquella rialla generosa i encomanadissa; un diàleg ben articulat i amè que passava del Pepe al Rubianes.

Des del punt de vista televisiu, Rubianes era un trumfo segur. Les audiències de dimecres ens ho recorden (21% el documental i un 19% l’espectacle). I era un trumfo segur perquè ell era el xou. Ho sabia Buenafuente –un secundari de luxe en la majoria de les entrevistes televisives a Rubianes que va recuperar el documental de Huerga– i ho va saber Toni Soler quan, en aquella proesa de rècord Guinnes que es va dir L’entrevista del mil·lenni va triar Pepe Rubianes (i la seva incombustible verborrea) com el convidat ideal. Tornar-lo a veure és tornar a riure i amb la nit que TV3 li va dedicar dimecres, coincidint amb el tercer aniversari de la seva mort,  es demostra no només l’actualitat de l’actor, del còmic i de la persona, sinó que, en els temps que vivim, és més necessària que mai.