[youtube]qOZBnIhRF9Y[/youtube]

No és el mateix veure Dallas amb ulls verges –qui només coneix les maleses de J.R. com episodis de la història televisiva i a Sue Ellen com aquell pendó, que va ser clau per a la normalització lingüística– o amb ulls nostàlgics –de qui recorda Southfork com el record infantil de diumenge –. Sigui com sigui, Dallas, el serial per excel·lència, ha tornat; el canal TNT va estrenar-la fa una setmana. I ho ha fet no com a remake sinó com una continuació de la nissaga Ewing amb els mateixos recursos narratius, fidel als orígens. De fet, els títols de crèdit i la música eren el més avantguardista de l’època. Però Dallas no aposta ni per l’autoparòdia, ni per la postmodernitat, algun esquer que faci atrapar l’espectador cinèfil, aquell que té com a únic déu a l’HBO i Aaron Sorkin com a l’esperit sant. La lluita entre els hereus, John Ross i Christopher, busca seduir l’audiència femenina; es percep un cert paternalisme i tarannà sudista en els diàlegs que comencen amb un “Escolta, fill”. Però qui continua manant, és J.R, des que obre els ulls, ressuscitat de l’ostracisme familiar i es posa de nou el barret de cowboy. Li reserven els millors diàlegs: “Sue Ellen, continues com la més bonica del ball”que és com dir ”Sue Ellen tornaràs a agafar l’ampolla”. Però hi ha moments estel·lars com quan la senyora de Bobbie Ewing, Annie que no Pamela, pren el fusell i el carrega com aquell qui agafa el primer ganivet de fulla gruixuda de la cuina quan sent estranys al despatx. “Un altre dia, dispari senyora Ewing”, li diu el sheriff; Això és Texas.