[youtube]xUpEaNQmEcA[/youtube]

Si fem cas el que diu Don Draper, el protagonista de la sèrie Mad Men, la publicitat es basa en una única cosa: la felicitat. I què és la felicitat? Draper respon: “La felicitat és l’olor d’un cotxe nou; una tanca publicitària al costat de la carretera que et diu que el que estàs fent, ho estàs fent bé”. Hi ha molta saviesa en la publicitat: poden ser com vídeo-píndoles d’autoajuda, moments d’alegria, impostada, però que s’encomana; són transmissors d’emocions, generadors de necessitats, siguin artificials o reals… Però per damunt de l’estètica, d’un eslògan afortunat o d’una cançó que no et pots treure del cap, la publicitat vol vendre marca.

Seguint la fórmula d’èxit del programa  La rentadora (2006), que explicava els canvis socials a través de la publicitat, TV3 va fer dijous un resum de l’any diferent prenent com a excusa els anuncis més destacats del 2012.  A Un any d’anuncis (301.000 espectadors i un 10,2% de quota)  es va analitzar la publicitat, el “per què” dels missatges dels espots,  amb el punt de vista dels acadèmics i professors universitaris que buscaven el discurs planer.  Com ha contribuït la publicitat a canviar la imatge dels bancs? La crisi ha propiciat uns anuncis més metafísics, impulsant valors o emfatitzant el preu per incentivar el consum? Hi ha una cervesa del territori i una que surt d’aquí? El programa documental va intentar respondre-ho amb exemples que tothom ha vist al llarg de l’any i amb la participació també dels creatius de les agències, dels autors, dels Don Drapers de Barcelona, perquè n’expliquessin els detalls. I perquè tot plegat no semblés una classe de la facultat, es va voler introduir la veu del carrer: conductors perquè donessin les seves impressions sobre els anuncis de cotxes que no ho semblen, converses d’avis de casinet mentre juguen a dòmino i parlen de les caixes i els estalvis…

Ja fa temps que la tele li ha perdut la por a la publicitat. Por en el sentit propagandístic alhora de tractar els anuncis com a contingut televisiu. De la mateixa manera que hi ha programes sobre cinema, amb les estrenes de la setmana o les pel·lícules que ja són efemèrides, no està de més pensar en els espots com a tendències artístiques. I hi ha tingut molt a veure el fet que la publicitat s’hagi imbuït de la febre de la nostàlgia, de ser un art vintage pels 50 anys d’història que tenen els espots. I al mateix temps, el programa serveix també per donar una empenteta -valorar la feina feta– a un sector, el de la publicitat, que com tots els creatius, està molt tocat per la crisi econòmica.