[youtube]JP6zDMYIYBo[/youtube]

De rates sempre n’hi ha hagut: ara i fa quaranta anys. La vigència de la crítica als abusos del poder que fa El retaule del flautista (1968) del dramaturg Jordi Teixidor (1939-2011) és però cruelment contemporània, segurament més ara que en el context en el qual es va escriure,  al final del franquisme. Amb el pas dels anys aquesta farsa musical ha esdevingut un clàssic del teatre independent, adaptat per companyies amateurs, agrupacions locals i estudiants de batxillerat en festivals de fi de curs.

Acostumats a la vivacitat i astúcia de la sàtira política (amb els seus gags musicals d’èxit) de Polònia, si la mateixa crítica ens la serveixen en format de conte medieval musicat, la metàfora ens pot semblar naïf, antiga, pròpia de l’estil dels 70 i perdi la força reivindicativa. Ha caducat l’emoció i l’èpica revolucionària de Les  Misérables? Ha perdut el seu discurs pacifista Hair? Potser és que a vegades cal mirar-s’ho amb ulls, no indulgents però sí disposats a que t’expliquin una faula. Perquè si bé utilitzava recursos típicament teatrals com les figures dels narradors que presenten cadascun dels actes i en essència és una obra per ser representada als escenaris, El retaule del flautista que han fet Fausto Producciones i Ricard Reguant aprofita els recursos del llenguatge audiovisual, està concebuda com a telefilm; sempre es fa rar quan la tele vol fer teatre però en aquest cas se soluciona apostant pel to comediant més que irònic. No era L’escurçó negre.

Si bé en algun dels números musicals, teníem la mateixa sensació  d’escoltar una cançó de La Trinca, Com el Far West no hi ha res, per exemple…no em va desagradar el momentvintage. Si Fausto Producciones  ja va adaptar Terra Baixa i TV3 la va estrenar per la Diada del 2011, sempre és bo divulgar el patrimoni literari, ja sigui Guimerà, Rodoreda o reivindicar una obra amb imatges tan vigents com la força de la milícia per reprimir les protestes del poble.  Això sí, he acabat odiant no la flauta sinó el banjo, omnipresent gairebé en tots els números musicals.

Hi ha també una versió del 1977 de TVE ; per si algú s’estima més l’ortodoxia d’un Estudio 1 en blanc i negre.