[youtube]rl0BP748XSI[/youtube]

El moment més complicat per a una sèrie, que, més que una ficció, és un fenomen televisiu, és l’estrena de la segona temporada. Si hi afegim que han passat dos anys –massa temps per a la tele i per als fans–, el que no deixa de ser un retorn, una novetat a la programació, pren dimensions d’esdeveniment de catifa vermella. I Polseres vermelles ho tenia difícil.

I Albert Espinosa va complir el que havia dit: la sèrie no és la mateixa però ha sabut conservar l’essència. Polseres vermelles ha deixat enrere l’edat de la innocència. La tendresa i la sensibilitat extrema que havíem vist fa dos anys, –el ball entre en Jordi i la Cristina o l’última cursa, abans que li tallessin la cama–,es mostra en tota la seva cruesa, pròpia del món dels adults, més realista:Lleó i Rym mirant-se al mirall i junts, rapant-se el cabell. És una escena vista, recreada en molts moments per la filmografia, però no per tòpica deixa de ser emotiva, fins i tot colpidora. Com també ho és la relació que en Lleó manté amb en Benito: els dos protagonitzen les escenes intergeneracionals més commovedores, sense decaure en la tristesa, a punt per la llàgrima i sempre acabant amb un somriure. I la música ho emfatitza encara més. Hi ha molta metàfora musical, moments diguem-ne de videoclip. La banda sonora continua essent pedra angular de la sèrie de TV3 i Filmax. Com a tota represa, té el llast dels antecedents, d’haver d’explicar els canvis, el pas del temps, la vida: I es resol amb en Toni usurpant el rol de narrador que la temporada passada havia fet en Roc. Amb un inici oníric i amb una trama més pròpia de final, amb en Lleó acomiadant-se, feliç, sabem però que en algun moment Espinosa ho torçarà; perquè la vida és així. Com també s’acaben desfent els pactes d’amistat per sempre. Només el primer amor es materialitza davant l’adversitat. Tindrà el líder, quant més la necessita, la força del grup? En Toni aconseguirà reunir de nou la colla, ídols, un model pels nens ingressats, els de la ficció i els de la realitat? En Lleó tornarà a creure altre cop, tornarà a cridar polseres amunt. Si no això no seria el món despietat i terrible però alhora tan màgic i vitalista d’Espinosa.
La sèrie sortirà de l’hospital, tal com es percep en les promocions amb les quals TV3 ha sobrecarregat la pantalla aquests dies; per si algú a Catalunya no sabia de la segona temporada de la sèrie. Polseres vermelles fa un tomb cap als adolescents dels anys 80 d’Herois, el primer gran èxit del tàndem que fan Albert Espinosa i Pau Freixas.

Però encara que els herois ja no siguin aquells infants entremaliats de la planta quarta continuen essent necessaris per a tots aquells que se’ls miren des de qualsevol llit d’hospital. I ara és l’hora de la veritat pels herois: ara, més que mai, cal ser valent.