El documental ha mort! Amb exclamació, així com un crit d’alerta, un S O S a les teles, als qui les manen i als qui les veuen. M’ho va dir ben segur un company periodista aquesta setmana quan em va fer adonar que l’afirmació és exagerada, sensacionalista, propi d’un titular cridaner, però no exempta d’una certa veritat.La curiositat és la que empeny el documental; l’emoció de la descoberta, del coneixement revelat és l’atractiu d’un gènere cinematogràfic que traslladat a la tele també s’ha fet popular i símbol d’una marca. És així amb els documentals naturalistes que han esdevingut gairebé un tòpic, una etiqueta lligada de per vida a La 2. Tenen finalitats informatives i pedagògiques, però per a alguns espectadors les imatges de la sabana africana i l’aparellament de les bèsties és el preàmbul d’una bona migdiada. I el periodisme també s’ha fet seu el gènere amb el documental d’investigació que poques cadenes generalistes –TV3 és l’excepció, amb el Sense ficció– li reserven un horari principal i una bona promoció.

Per tant el documental no ha mort, existeix i per molts anys, però el seu concepte i format ortodox ha quedat ocult, escombrat, marginat dels canals específics nascuts amb la TDT: Xplora i Discovery Max. No és que no emetin produccions de marques de prestigi com la BBC o National Geographic, però el que fa populars aquests canals, els seus programes més vistos, i que fan que l’espectador s’enganxi al canal, són els docureality, que incorporen l’espectacle a la narració, amb cops d’efecte propis de la ficció, i amb presentadors estrafolaris o presentant realitats quotidianes com a extraordinàries, gairebé fantàstiques. Amb títols com Cuerpos embarazosos, Buscadores de fantasmas, Empeños a lo bestia, Generación alien, Urgencias bizarras, El efecto Nostradamus, tenen més en comú amb Iker Jiménez i el seu univers que amb David Attenborogh, que tracta, evidentment, d’altres bèsties. Si el documental ensenya una realitat, a vegades propera, a vegades desconeguda, aquests docurealities mostren històries pròpies de la idiosincràsia americana, on la mesura i l’equidistància deixa pas al xou.