El món és menys trist des que els Monty Phyton han anunciat el seu retorn. Manllevo la frase d’un company que sempre mira el costat brillant de la vida. I certament l’acudit, perquè és previsible, no és tan enginyós com l’encapçalament. Però si l’han copsat potser han somrigut, per benevolència, i han recordat l’escena final de La vida de Brian (1979) i si continuen llegint, benèvols, potser fins i tot s’han posat a xiular. I tot i repetitiva, i tot i vista, és un clàssic del Nadal televisiu igual que Que bonic és viure! (1946) o Pesadilla antes de Navidad (1993). Però ara no ens calen melodrames de Capra ni animacions gòtiques de Tim Burton, ara ens calen els gags dels Monty Phyton. Més que mai a la tele hi falten comediants i aquelles delicioses comèdies britàniques; delicioses no perquè són el nostre petit lloc feliç com Downton Abbey, sinó delicioses per la seva irreverència, desvergonyiment, iconoclastes o simplement perquè són diferents. I és que la supremacia de les sèries nord-americanes abanderant les referències serièfiles també s’imposa en les sitcoms. Des de Friends a Modern Family, a Cómo conocí a vuestra madre o The Big Bang Theory el gènere que podem trobar en DVD o al canal Neox s’acota en uns estàndards que deixen Europa i l’imperi de la BBC en una altra lliga, no menor, sinó menys popular.
També la ficció d’aquí té una assignatura pendent amb la comèdia. Des de Plats bruts que no hem aconseguit que Catalunya rigui en la mateixa sintonia. Catorze anys després, i en les múltiples reposicions d’estiu, s’ha demostrat que és l’últim baluard. Les companyies teatrals han estat les grans aliades de TV3 en el gènere, sempre difícil, perquè els riures enllaunats no ens sonin a fals. Oh Europa!, Jet Lag, fins i tot Dinamita, però per damunt de tot Teresina SA, convertida en un objecte de culte i sempre vindicada; com ho és per a molts el Flying Circus dels Monty Phyton, a la nostra manera de fer i de ser, els catalans tenim La Cubana.