[youtube]yGysrry6rG4[/youtube]

Una entrevista és, hauria de ser, un gran espectacle televisiu. Com ho és un bon partit de tennis, si els que juguen en saben, excel·leixen en els cops. I Artur Mas es va plantar, dilluns, no a TV3, sinó que va fer que TV3 anés a Palau per exhibir de nou les seves destreses dialèctiques. És un gran púgil dialèctic i de la gestualitat, és un Federer indiscutible. Però dilluns, en l’entrevista institucional que va emetre la cadena catalana, no va trobar un Rafa Nadal a l’altra banda de la taula. Una entrevista és sempre cosa de dos, un cara a cara amb voluntat de tercer grau, si l’entrevistat pertany a algun estament de poder, o una conversa, de caire més amable, retratant el perfil humà darrere el personatge, si amb qui parlem prové d’un àmbit més distès. En el primer cas hi ha els polítics i banquers, per dir-ne alguns; en el segon, els actors o cantants, per exemple. I s’ha dir que l’entrevista és dels gèneres més difícils. No tant perquè sempre un periodista ha de saber què preguntar (i repreguntar) sinó perquè el convidat no sempre respon i, si no vol, no ho dirà per molt que hi insisteixi el periodista. Hi ha d’haver voluntat, davant la insistència i les preguntes incisives. Hi ha d’haver ganes de dir titulars. I Artur Mas en va dir. Per tant, Lídia Heredia i Carles Prats, amb el guió après, van fer el que se’ls demanava si bé no van convèncer. Per què? Perquè els trios mai no funcionen. Els partits de tennis amb més pols, les finals més èpiques, són de dos. La taula i la bandera i la posada en escena règia donaven cerimònia a tot plegat i la tria de parella d’entrevistadors s’ha vist en formats internacionals –una entrevista a Sarkozy, en l’última convocatòria electoral, per exemple– però en el cas de TV3 tenia també un punt de trencament, de canvi, amb el model anterior. Hi havia moments que semblava que el director de l’escola alliçonava uns pares sobre el comportament del fill. Cal sempre una figura per liderar una entrevista per més que, ja se sap, és feina d’equip.