Evolució de la ‘qüestió catalana’

[youtube]qn0LaX5wmMg[/youtube]

La frase de Gandhi que circula aquests dies fent referència a l’actualitat –“Primer t’ignoren. Més tard se’n riuen de tu. Després t’ataquen. I finalment guanyes”– es podria aplicar també al tractament que, vist amb perspectiva, han fet les cadenes d’àmbit espanyol sobre la denominada qüestió catalana, un terme que no amaga certes connotacions pejoratives, com un mal endèmic que periòdicament cal combatre. S’ha passat d’amagar la manifestació de la Diada del 2012 al minut 21 del Telediario –el primer símptoma de desprestigi i l’inici de la manipulació informativa– a convidar els caps de llista a les eleccions del 27-S a un debat per a tot l’Estat. Del suspens, com a televisió pública espanyola, al tractament que en fa La Sexta, que ha fet de la política la seva mare dels ous i ha vist en Catalunya el seu desafiament professional –amb entrevistes d’Ana Pastor i Jordi Évole a Mas, a l’humor dels progres amb Wyoming– perquè tot això comporta rèdits d’audiència. En aquest seguiment televisiu i que es remunta a la manifestació de l’Estatut del juliol del 2010 –que va coincidir amb la victòria de la roja al mundial de Sud-àfrica– hi ha diversos elements a tenir en compte més enllà de les anàlisis quantitatives que posen damunt la taula la sobrerepresentació de veus i entitats unionistes a TV3 i Catalunya Ràdio i, a l’altra banda, la desproporcionalitat de les tertúlies de RTVE. Hi ha els petits detalls semàntics, i no només els abraonaments en les trinxeres de 13TV que s’exasperen amb els arguments del dirigent de Súmate i de l’ANC Gabriel Rufián. Hi ha el significat dels mots, que pot ser poètic però també amb càrrega bel·licosa: s’exemplifica quan una tertuliana de La Sexta, tot veient la Via Catalana del 2014, reconeixia sentir enveja perquè veia gent somrient i feliç –“il·lusió”, deia– o quan un altre periodista s’hi va referir com a “sardana deconstruïda”. Des de l’órdago que s’utilitza en els informatius o quan entra en el debat, el frikisme, a través de Sálvame i Karmele Marchante. Per això, enmig de la guerra de mitjans i dels xous, és professionalment agraït topar amb periodistes com Carlos Alsina, d’Onda Cero; una veu de sensatesa enmig de tant soroll.