[youtube]e0oHy5Gjjkw[/youtube]

Hi ha determinats esdeveniments que signifiquen un mitjà de comunicació. És l’eina que esdevé vital per estar connectat amb el que passa ja sigui la finestra que ens ho ensenya o el so que ens ho explica. D’una banda la imatge, que és com el primer gran impacte, i d’una altra banda el so, que sempre és més commovedor perquè hi ha la força dramàtica de la veu dels testimonis, sense tenir cara hi posem molta més càrrega expressiva. Hi ha dates que recordem, que són memòria col·lectiva i història recent, perquè han distingit aquest mitjà. S’ha atorgat al 23-F l’apel·latiu de ser la nit dels transistors i l’11-S va representar l’última gran retransmissió global en la qual la televisió s’ha mantingut com a referent. Segurament ens hauríem de remuntar a una altra gran fita per buscar explicacions a la situació actual i a rutines posteriors dels enviats especials –quan n’hi havia– en les cobertures de conflictes. La guerra del Golf de 1991 va representar també la primera guerra televisada: imatges icòniques del cel negre de Bagdad bombardejat per filaments d’un verd de ciència-ficció.
Fa una setmana, la nit del 13-N a París va certificar la mort de la televisió com a mitjà d’informació. Les xarxes socials li han pres no només la rapidesa sinó també aquesta referència a l’hora de saber el que ha passat. La majoria llegeix l’última hora que ens fa alertar a Twitter o a Facebook. Després hi ha l’apagada informativa de les televisions espanyoles: l’excepció, a TV3, que a més va apostar per taula d’excorresponsals –ara caps d’informatius i d’internacional de la televisió pública catalana–. La defunció de la televisió continua exemplificant-se, paradoxalment, amb la descobertura que han fet tota aquesta setmana. Un dels pecats del periodisme, quan l’ha errat, és l’excés a posteriori, la desmesura injustificada; quantitat no és sinònim de qualitat informativa, perquè al final té molt més d’aparador. Com quan presentem el Telediario tota la setmana des de París o enviant-hi les cares conegudes, per aportar poca cosa a la tragèdia, més enllà d’aguantar el micròfon i estar pendents del “jo era allà”. És emfatitzar el drama, el sentimentalisme, quan el que es necessiten són especialistes; en definitiva, periodistes que facin periodisme, no presentadors que juguen fora del plató.

[youtube]AfDkMjF0DuU[/youtube]