Black Mirror


 

Quan va trencar el mirall per primer cop amb un episodi provocatiu de trama zoofílica ja fa cinc anys s’intuïa de Black Mirror una excel·lència que només podia anar a més. I és el que ha passat en aquesta tercera temporada realitzada amb Netflix. Perquè els contes fascinants de Charlie Brooker, històries d’un futur molt present, lleugerament distòpic i amb l’ús que fem de les noves tecnologies com a eix narratiu, amb voluntat més de reflexió que de desafiament, s’han fet imprescindibles. També pel format que han recuperat: recollits en el segell d’antologia –episodis concloents i independents– a l’estil de sèries referencials com La dimensió desconeguda. Augmentar el nombre d’episodis per temporada –s’ha passat de tres a sis– l’ha fet créixer també com a marca. Tot i tenir un denominador comú –Black Mirror rasca la superfície de les aplicacions tecnològiques– cada episodi també es permet autohomenatges, actualitzacions de diferents gèneres. Així, l’estètica pastel, el món idíl·lic del primer episodi, pot aparentar que la sèrie dulcifiqui la cruesa però no fa més que fer el cop, la plantofada, més dura. S’explica una faula sobre la pressió per aconseguir vots i popularitat i com condiciona la nostra acció diària i ens converteix en titelles a mercè dels altres. L’exercici d’hipocresia té el seu embolcall en forma de comèdia romàntica, d’aquelles on el dia del casament esclata tot. Les picades d’ullet continuen amb San Junipero que, per no desfer l’encanteri, és un viatge en el temps, una road movie com Thelma i Louise amb evocacions dels anys vuitanta a l’estil Stranger things. O el segon episodi, un conte de terror britànic, molt Poe, passat pel sedàs de jugador de videojoc. Per acabar amb un episodi que comença com una investigació policial clàssica i es converteix en un Expediente X tecnològic, com la primera pel·li de Mulder i Scully amb les abelles; perill o salvaguarda de la humanitat.