Concursos: el més fàcil i difícil


 

Preguntat, en una entrevista a Presència, sobre si la clau de l’èxit era la fórmula, sense artificis, el director i creador del concurs Saber y ganar, Sergi Schaaff, ho tenia clar: “Perquè és clàssic i està narrat d’una manera molt clara i entenedora; ara preguntem, ara responem. És un gènere que no cansa i és el de l’afany de saber de la gent.”

La senzillesa de la mecànica del concurs influeix en la seva permanència però també el fet d’emetre’s per La 2 en horari de sobretaula. Aquesta setmana, Saber y ganar , coproduït per TVE Catalunya i Produccions Quart, va celebrar 20 anys amb una programació especial que va incloure, per primer cop, una emissió en directe, el divendres 17, dia de l’aniversari, amb la participació de tres concursants que van arribar als 200 programes. Més enllà de les xifres –3.000 hores d’emissió, 5.000 programes, 2.269 concursants i 360.000 preguntes formulades–, d’un presentador, igual d’ufanós ara que el 1997, Jordi Hurtado, Saber y ganar és el que els britànics denominen un quiz show clàssic: els concursos de preguntes i respostes, nascuts amb els orígens de la televisió, i que posen en prova el coneixement. El repte de preguntar i el repte de respondre. És la clau d’un format que amb els anys ha passat d’un plató de decoració minimalista, de consulta mèdica, a incloure elements de xou, amb un especial paper del presentador. Boom, amb Juanra Bonet, o Ahora caigo amb Arturo Valls, en són un exemple. També ho era, amb un tarannà de showman a la catalana, el presentador més modern de tots, Òscar Dalmau, amb El gran dictat (2009-2016). Aconseguia establir una relació familiar amb els concursants, amb aquell humor sorneguer, i la connexió, la química, traspassava la pantalla. El beneficiari, en molts casos, era el concursant. Amb cada nou rècord el concursant adquiria aquella popularitat en positiu, una empatia amb el públic, que es té o no es té de forma natural, i és el que fa que tothom estigui enganxat davant la tele el dia clau: va passar amb Pau Sabaté, Marcel Arias, Jenny Suk, el doctor Chivite o Julian Brock, alemany que va aprendre català a distància.

TV3 ja no juga amb el català
La cadena catalana havia reformulat el quiz show amb un format en què es jugava amb la llengua. El català com a matèria de joc. Primer ho va fer amb Bocamoll (2007-2011) fins que El gran dictat va agafar el relleu. TV3 havia aconseguit fer fàcil el més difícil: la divulgació i l’entreteniment a partir de la llengua que n’era el valor afegit, a més de marcar la diferència respecte de l’oferta de concursos d’altres cadenes, especialment les teles privades espanyoles, amb propostes més lúdiques. Des d’aquest any, el substitueix Tot o res , una aposta de canvi i per tant amb voluntat de renovació, però que tot i els esforços de la presentadora, Ares Teixidó, de buscar complicitats, es veu com un pas enrere. El coneixement, això que en diem cultura general i que és l’eix temàtic de Saber y ganar, no funciona en una cadena com TV3. Començant amb la sintonia, com de nit electoral. Tot sembla massa artificiós, el repte en un entorn fred, per posar-hi tensió i no emoció, que recorda Quién quiere ser millonario. Potser les ulleres i el porquet havien infantilitzat el concurs –el gènere té molts adeptes en edat escolar– però tenia aquell aire de jocs de diumenge a la tarda que Tot i res, massa impersonal, no té. No sé qui ha guanyat amb el canvi, però hi ha perdut el català.