El 22 de setembre de 2004, el vol 815 d’Oceanic Airlines de Sydney a Los Ángeles s’estavellava en una illa del Pacífic. Era l’inici d’una de les sèries que ha capgirat la narració televisiva i ha esdevingut una referència en la cultura audiovisual; objecte d’estudis teòrics. Lost no explicava només una història de supervivència, amb clares inspiracions literàries (El senyor de les mosques, 1954). Estavellar-se significava, pels 48 supervivents, una segona oportunitat; començar de nou. Un viatge al purgatori per expiar els pecats d’un passat que se’ns revelava en format de flashbacks i ajudaven a traçar el caràcter dels protagonistes. Aquesta narració discontínua dels esdeveniments i la introducció, a partir del tercer capítol de la primera temporada, de l’element fantàstic, de la ciència ficció, són les bases d’una sèrie de qualitat cinematogràfica i que ha seduït l’espectador per abordar qüestions èpiques, morals, i plantejar una mitologia pròpia que es ramifica per internet. Tal i com va passar amb una altra sèrie fundacional, Expediente X -no era només una sèrie d’extraterrestres i ovnis-, internet ha esdevingut aquest món paral·lel on els fans de la sèrie, els losties, s’han convertit en el veritable poder de l’illa, teoritzant sobre els misteris, descobrint les connexions entre els personatges, el significat ocult dels objectes, dels números, dels personatges que apareixen i reapareixen pel passat, present i futur. I això s’ha aconseguit per l’estructura de nines russes de la sèrie. Lost funciona com un obscura obsessió secreta, gairebé com un codi d’alquímia. En aquesta cinquena temporada, estrenada recentment als Estats Units, Lost ha recuperat l’esperit místic, l’essència de la fugida plantejada ara com un retorn a l’illa. Posades totes les peces del trencaclosques damunt la taula, moltes ja encaixen. Però la clau és el poder hipnòtic que tenen, encara ara, cada un dels 40 minuts de cada capítol. Hi ha sèries que no deixaran petja: Lost ja ho ha fet.