[youtube]96JzNs5UD1g[/youtube]

Si amb La Riera TV3 volia obrir-se al mar, deixar la Barcelona dels barris, allunyar-se del bar d’en Peris i de la placeta, ho ha aconseguit. En el capítol de presentació es van veure moltes imatges de platja, bucòliques d’onades trencant les roques, postals marineres, que semblava una promo de Catalunya des del mar. L’espectador ja es va adonar que havia canviat d’escenari; un canvi físic però també ha estat un canvi conceptual. La Riera ha perdut costumisme -el de les històries i el del porexpan dels decorats- i ha guanyat, serà per l’alta definició, una imatge i una llum que fa patxoca. Fins i tot la cuina i el restaurant semblen veritat. La Riera no és una telenovel·la de sobretaula tradicional, de cafè i migdiada; ni per la factura ni per la trama. És un serial de nit traslladat d’horari. Moltes imatges de platja i poques de cuina, a excepció d’aquells primers plans estudiats de les gambes i de la Mercè, “la Riera”-la Carme Ruscalleda de Sant Climent- abocant-hi un generós raig de vi blanc. O quan a la cuina del restaurant també afegeix vi a una cassola. Però és un primer capítol, un menú degustació: se’ns han de presentar els protagonistes i intuir-hi els conflictes que se’n derivaran. Un fill que arriba, dos que s’emprenyen, el pare que vol marxar  i un tercer germà que resol els conflictes a la seva manera.

El més interessant de La Riera no són aquests canvis, sobretot de concepte de ficció, sinó l’aposta per tractar un aspecte cabdal de la societat catalana: la gastronomia. Fixar-se en les fondes familiars reconvertides en restaurants que aspiren a estrelles Michelin, en la cultura del menjar…qüestions molt contemporànies, molt en voga en una Catalunya que fa mediàtics els cuiners; en la Catalunya de Ferran Adrià i l’àvia Remei. Aquest és l’encert. És inevitable mirar més cap a les vinyes del Penedès i en Nissaga de poder -segurament una de les millor telenovel·les que ha fet TV3- que en els afers quotidians del barri de Sant Andreu.

La Riera és, de moment, un punt de partida. S’ha de veure com evoluciona el conflicte. Si ens quedem amb la família o també amb els dels treballadors, parents i amics. Els actors veterans són la paret mestra del serials; els jovenets, de moment, se’ls veu molt inexperts i en aquestes escenes es percep l’amateur. No sé si La Riera serà un àpat de diumenge per menjar a diari, que penses malaguanyat,  o un menú de deu euros sense cafè inclòs, d’aquests per sortir del pas. De moment, hi tenim taula reservada.