[youtube]jVz4tOM4LBc[/youtube]

El 22 de març del 2007, en Maragall de Polònia va cloure el programa transvestit de fallera, amb arracades, i banda i manteleta. Fa quatre anys, Camps començava la seva ofensiva contra les emissions de TV3 al País Valencià. Aquella primavera, la resistència valenciana –que són com el poble d’Astèrix però sense la poció màgica del druida Panoràmix– va tenir una petita victòria a la Carrasqueta, on va aconseguir fer enrere la Guàrdia Civil, que pretenia segellar el repetidor. La mateixa resistència, ara, només li queda el Youtube i el 3alacarta. Però, el 2007, en Maragall polonès protagonitzava segurament el primer gag protesta reivindicatiu en relació amb la “qüestió valenciana”. Al llarg d’aquests quatre anys, Polònia n’ha fet uns quants, de gags sobre TV3 i sobre els xics que la volen veure i els que no la volen ni veure. Fa un mes, el personatge de Mikimoto acompanyava el reducte de valencians en una reunió clandestina. Però qui millor personifica els gags protesta reivindicatius és en Lluís Llach que broda Manel Lucas, especialment quan canta. Tres dies abans que Llach –que reapareix per la causa– tanqui la mani a València amb un recital reivindicatiu, en Llach de Polònia va avançar “en primícia” les cançons. I no són les sintonies de TV3, melodies que formen part de la nostra cultura sentimental, el millor repertori per a un concert protesta? El cor de la ciutat, Bola de drac, la sintonia de la Lotto 6/49 presentada com a Que tinguem sort o l’èxit recent que és Efectivament. TV3 hauria d’encarregar la cançó de l’estiu a Llach.