[youtube]7DJz07dgUmk[/youtube]

Hi ha hagut massa koniecs aquest any al Polònia. En Montilla de Sergi Mas va deixar de fer el monòleg final; el gag, sempre insuperable pel seu surrealisme, de L’hora del lector va abaixar el teló per sempre; la jubilació del periodista més germanòfil de TV3, Martí Anglada, també va tenir el seu Abschied, i dijous van dir adéu, amb estils ben diferents, en Cuní d’en Queco Novell i Toni Soler. La política ha manat, mana i manarà en el Polònia, però la tele mana cada vegada més. I en aquest sentit no sé quina pèrdua és més irreparable per als guionistes: si la dels polítics que per definició haurien d’estar de pas i més d’un cop els han fet el gag o la dels presentadors de televisió, que també són conscients que la seva presència en el mitjà no és eterna, però tenen una connexió més, diguem-ne emocional amb els espectadors; formen part de les seves rutines i dels escenaris casolans. Cuní se’n va anar com l’estrella que és: d’esmòquing i amb el My way de Sinatra. La millor frase? “Casa’t amb mi, Pilar, i adoptarem l’Eloi Cordomí”. Mònica Terribas, al Parlament, fa una setmana, va dir amb ironia: “A la vida sempre hi ha homes que et deixen, i Cuní n’és un”. És veritat, al principi el trobes a faltar, però després t’acostumes que sigui un altre que et digui: “Bon dia, són les vuit i 23 minuts”. El segon koniec és el del presentador, Toni Soler. Es perdran aquelles escenes de transició en què el polític imitat era conscient del que feia en un plató; un actor més, un impostor. Toni Soler, que inicialment era el pallasso seriós a la pista del circ, i exercia de rèplica, havia esdevingut un personatge més.