[youtube]YNJlI0d3ulM[/youtube]

Potser és pels Oscar, potser perquè quan s’han de retallar 200 milions una pel·lícula és l’opció més econòmica i més rendible, o perquè el cinema clàssic sempre és benvingut i benvist en una televisió pública que hauria de preservar la funció de filmoteca en les primeres cadenes. Sigui pel que sigui, TVE va emetre dijous, en aquesta franja de Clásicos en La 1 que s’han inventat, una de les grans històries d’amor del cinema: Doctor Zhivago. Qualsevol excusa és bona per deixar-s’hi caure: la revolució bolxevic, la banda sonora, Omar Sharif i Julie Christie, o el vestit rosa de Geraldine Chaplin quan baixa del tren. Però les tres hores de Doctor Zhivago fan que el plaer es converteixi en insomni. I això que no hi ha talls publicitaris, a La 1. El cinema clàssic és per recordar però també per descobrir, i és per això que no sé si és més adequat reservar aquestes pel·lis imprescindibles però de durada XXL per a la franja d’un dia festiu a la tarda. Segurament la sobretaula és una aposta més conservadora i amb menys risc que dedicar l’horari de màxima audiència a les veus i als actors d’abans, a les històries d’amor de sempre. Però, per culpa del metratge de Doctor Zhivago, no es va emetre 59 segons. No és que ara de cop i volta Catalunya es mobilitzi per aquesta retallada vinguda de Madrid –quarts de dues de la matinada no són hores de programar un debat polític–,però 59 segons és quota en català a TVE, minsa, però quota, i és tant o més servei (deure) públic que una sessió de cinema nostàlgic.