[youtube]9AZxRBMECQU[/youtube]

Els catalans hem tendit a projectar la mirada televisiva més cap a Britània que no a Amèrica. Els llaços de germanor entre TV3 i la BBC daten dels orígens de la tele catalana, l’any vinent farà 30 anys. I així, educats en el gust per comèdies tan distintes com N’hi ha que neixen estrellats, Els joves, Coupling –sempre la reivindico enfront Friends– L’escurçó negre o Sí, ministre, l’espectador català ha desenvolupat aquesta sensibilitat diferent a l’humor tradicional del còmic ibèric; ens sentim més propers els clixés, –molt universals, s’ha de dir– de Mr. Bean per exemple, i no de la Blasa de José Mota.

El 3XL, que és com si fos una colònia audiovisual britànica, va estrenar ahir Gavin i Stacey, un dels últims exemples – a banda de Miranda, Els informàtics o The office, per triar tres títols a l’atzar– que demostren que Déu salvi, per molts anys, la ginebra, Sherlock Holmes i l’humor britànic. Gavin i Stacey es troba a cavall entre la comèdia romàntica –menys simplista i més realista que qualsevol núvol de sucre protagonitzat per Anne Hathaway– i la sèrie social, però amb un to menys dur que a Gent del barri; per exemple, es fa broma de les diferències entre els anglesos i els seus veïns gal·lesos. I és que la sèrie, tot i tenir d’eix la parella –no és Boig per tu– hi ha un fil narratiu amorós molt naïf, molt rosa, la comèdia excel·leix per la comparsa: per la mare de Gavin, per l’oncle i la mare d’Stacey i pels dos amics… és la Commedia dell’Arte a la britànica. Perquè al final, què busquem? Distracció que ens buidi una mica més o el record d’un bon moment que ens ompli?