Tan important a la tele és escoltar com parlar. I Banda ampla no ha sabut, amb el valor de l’opinió, de la veu del ciutadà, fer-se escoltar en un mitjà, la tele, que no és el mateix de fa 23 anys, quan Puyal va fascinar amb La vida en un xip. Per què Banda ampla –un dels sacrificats per les retallades de TV3– no fascina igual si planteja el mateix? No serà només per aquelles promocions amb una versió lúgubre, depriment de The sound of silence! Per què parlar de justícia, de llengua, de sanitat, dels problemes socials, no es percep ara com aquella transgressió televisiva de fa vint anys? El debat és un contingut de servei públic inherent als orígens de la televisió i en aquest sentit el fracàs de Banda ampla ens fa qüestionar si el debat no és vigent en els termes que ho planteja la tele pública.

Com ha fet amb tants altres gèneres, la tele privada ha comercialitzat el debat, l’ha reformulat accentuant-ne les característiques d’espectacle, de xou, començant per Moros y cristianos i acabant amb El gran debate, aquest spin-off de La noria de Tele 5. Els últims anys també hem assistit a una sobreexplotació de la tertúlia radiofònica extrapolada als magazins de matí, tarda i nit. Però l’espectador també ha canviat, no només en hàbits, i no és una taula rasa: la seva mirada és la suma d’un historial de fragments televisius.

Quan les xarxes socials han obert les portes a la participació ben entesa (i també a la xerrameca), és més necessari que mai que la tele pública no renunciï a un gènere que li és propi i que, aplicant nous criteris –més enllà d’un decorat o d’un presentador–, revalori el debat.