[youtube]ESyfFH82ujI[/youtube]
Fa un any i un mes de propina, el novembre del 2014, La 2 Noticias celebrava els 20 anys. Una xifra rodona, d’aquelles que se solen aprofitar per treure pit, enllustrar les sabates noves i recordar al món que un dia algú va dir que érem els millors. El 1994, l’informatiu de La 2 era diferent i destacava perquè marcava distàncies amb la manera de fer, monolítica, encotillada, dels Telediarios de TVE. Els periodistes Lorenzo Milá i Fran Llorente explicaven les notícies parlant de tu a tu a l’espectador i no només amb vídeos de dofins o pingüins: apostaven per històries que no sortien a l’agenda oficialista de les previsions informatives. Els van donar premis i van rebre elogis múltiples i quan encara no existien els hipsters ni Facebook, eren l’informatiu dels moderns. A més, van ser l’origen perquè altres cadenes busquessin el seu propi referent, com TV3 amb La nit al dia. Però han passat més de 20 anys, els presentadors han canviat, alguns van fitxar per La Sexta i els seus creadors ja no hi són i a TVE manen un senyors que ho volen tot blanc i negre.
A principis de desembre, a través de les xarxes socials, la presentadora actual, Mara Torres, informava del nou horari: la una de la matinada. De fet, el programa ja feia temps que deambulava entorn de la mitjanit, sense un horari fix, un sacrilegi tenint en compte que és un informatiu. Però els senyors que ho volen tot blanc i negre devien pensar que el públic de La 2 Noticias, els noctàmbuls, no són de buscar les notícies perquè són les nou de la nit. No s’adonen, o sí, que no saber quan comences no ajuda a la relació de parella que és la base de la fidelitat de l’espectador. Per això el programa informava diàriament, a través de la xarxa i amb ironia, de l’hora d’inici. I encara són enfants terribles, o sigui periodistes, i devien incomodar els senyors de negre quan van decidir no signar una edició perquè els van obligar a retirar una notícia sobre un manifest a favor de la independència de TVE que no tenia el suport del PP. “Si resistiu, resistirem”, deien. Què queda fer, si no?