Les defuncions i els aniversaris marquen l’actualitat musical a la tele. Quan va morir David Bowie , a principis d’any, TV3 i TVE van treure de l’arxiu entrevistes i actuacions que havien enregistrat coincidint amb la visita de Bowie a l’Estat espanyol arran d’algun nou disc o concert. I també perquè les dues teles públiques emetien programes musicals, específics, que han desaparegut com a especialitat també de la graella televisiva. Tampoc hi ha retransmissions de concerts ni actuacions en un plató; ara tot és nostàlgia musical, molt ben guionitzada i embolcallada en un format de llista d’èxits. Fins i tot el magazín cultural, més o menys transgressor, també ha desaparegut i queda la cultura com agenda o recomanació.

La mort de Leonard Cohen, fa un mes, va permetre recuperar el documental Bird on a wire (1972) convertint-se en el contingut més vist del canal 33 en el servei d’internet a la carta de TV3 de l’última setmana. El treball, dirigit pel britànic Tony Palmer, es va rodar quan seguia una gira de Cohen per Europa. La condició per fer la pel·lícula era no tancar cap porta i el poeta canadenc s’hi va exposar de molt bon grat. En un moment s’escolta dir a Cohen davant d’una fan, una groupie, que al backstage i amb mirada entregada li demana pels plans de la nit. “És difícil lligar amb la càmera aquí”, diu Cohen. La intimitat del músic, però sobretot de la persona a més del pensament i reflexió -la violència, la política-, són els valors afegits d’aquests documentals. Cohen plora a Tel Aviv mentre s’afaita, nada despullat en una piscina, es petoneja en grup en un escenari post concert.

Les noves formes de consum audiovisual -els serveis a la carta de les cadenes i les plataformes de pagament, com ara Filmin que aposta per una ficció d’autor i documentals difícil de trobar fora dels límits de la xarxa- han popularitzat també gèneres que, com el documental musical, s’hi accedeix o bé en festivals com Beefeater In-Edit o en sales no comercials. I sempre a Barcelona. Per exemple, des de divendres Filmin té en el seu catàleg l’excel·lent Gimme Danger (2016) de Jim Jarmusch sobre The Stogges. Presentada a l’In-Edit i abans a Canes, situa la banda més vandàlica del rock’n’ roll en context, centrant el focus en Iggy Pop. Narrativament enlluernador i amb un gran ritme, explica el paper revolucionari del grup. “Crec que vaig ajudar a esborrar els anys seixanta”, contesta Iggy Pop quan un periodista li pregunta si ha influït a algú.

Un premi també pot servir per la redescoberta. Coincidint amb l’entrega del Nobel de Literatura, fa una setmana, el canal 33 va reestrenar Don’t look back (1967). El cineasta D.A. Pennebaker, un dels pioners del moviment del cinéma vérité, va seguir Dylan durant una gira per la Gran Bretanya. Quan va rebre l’encàrrec, Pennebaker amb prou feines el coneixia i havia llegit a la revista Time que era un “mal cantant de folk” ; la intuïció li va dir que devia ser un artista interessant.

En la pel·lícula, el director no li va fer ni una sola entrevista; senzillament és l’observació de la càmera mentre Dylan, joveníssim, actua sol en els teatres, es diverteix amb els amics que l’acompanyen en la gira com ara la cantautora Joan Baez o el teclista dels Animals, Alan Price o discuteix amb la premsa i flirteja amb les periodistes sobre religió, política…Don’t look back va fixar la figura pública de Dylan a més de tenir seqüències mil cops imitades com el videoclip de Subterranean Homesick Blues , que forma part del metratge. S’ha dit que és el millor documental musical de la història; de fet va el va inventar.