[youtube]jWLhwbs8frw[/youtube]

Fa temps que TV3 busca el seu lloc en un context audiovisual global i multipantalla que ultrapassa els límits de l’aparell de televisió. La pèrdua de lideratge de la cadena catalana ha fet esclatar les alarmes: el mes de febrer va ser tercera amb un 10,6%, a darrere de Tele 5 (11,3%) i Antena 3 (10,9%). En un any, ha perdut 2,6 punts i en sis, 4,2. TV3 va tancar el 2010 amb un 14,8% de quota i líder. Però si posem el retrovisor, la tendència és a la baixa des de fa 17 anys: d’un 26,3% de quota de pantalla l’any 2000 s’ha passat a un 11,4% el 2016. Però ara, no estem en el mateix context, ni social ni polític, que l’any 2000. Per una banda, la fragmentació d’audiències provocada per la implantació de la TDT –el 2010 va entrar en la seva recta final– i la consegüent multiplicació de canals. I des de fa un any, la irrupció amb molta força de les plataformes Netflix i HBO –que en certa manera han democratitzat continguts audiovisuals premium que fins ara només eren accessibles a través de la televisió de pagament tradicional o amb la pirateria– i la competència de You Tube i les xarxes socials, que han arrossegat l’audiència, la més jove, la que no té la tele com a referència. En aquest context es replanteja el model de negoci de la tele, que a partir d’ara es jugarà en el camp de batalla d’Internet. En aquest punt haurien de convergir els models de mesura de les audiències perquè la comunicació està en el futur i s’avalua pels mètodes del passat. Com em deia un col·lega: “És com si féssim una piulada i consultéssim el Twitter amb màquina d’escriure. Així, mentre TV3 perdia l’audiència que comptabilitzen els sistemes tradicionals, els audímetres, es propulsava el consum de vídeo a la carta. Les xifres mostren una realitat i els hàbits del públic la reafirmen: la gent consumeix la tele i en general els mitjans de comunicació, de forma molt diferent. I no és de fa quatre dies.

Per altra banda, la corporació, com tot el sector públic, ha vist disminuït el pressupost amb retallades importants; la tisorada a TV3, assenyalen els treballadors de la cadena, és un dels elements que posen la televisió pública catalana en dificultats. En total, s’ha passat de 450,4 milions d’euros el 2010 a 307 milions el 2016. Els ingressos per publicitat també s’han reduït significativament: de 100,2 milions el 2010 a 65,7 el 2016, un 34% menys. I un factor cabdal: la situació que viu el país, en un moment transcendental del procés, també ha posat, des de fa ja uns anys, TV3 en el punt de mira i no només pels partits unionistes a Catalunya sinó sobretot des del poder econòmic i polític de Madrid. La credibilitat de TV3 té el seu pal de paller en els informatius, que continuen essent, en els primers dos mesos de l’any amb cobertures del judici del 9-N i del cas Palau, líders. Ser referència en l’actualitat li ha valgut a TV3 un prestigi que es percep en una programació de màxima audiència que ha prioritzat Sense ficció a una pel·lícula, per exemple, o tota la tradició de Nous Formats, que, ja fa més de 20 anys, van impulsar una nova manera de mirar-se el país i la seva gent amb Ciutadans. Ha estat una aposta de graella arriscada i que ha funcionat, fins ara.

El nou director de TV3, Vicent Sanchis, elegit aquesta setmana amb les crítiques de l’oposició i dels treballadors pel seu marcat perfil ideològic, té segurament el repte més gran que ha tingut el màxim responsable de la tele pública des de la seva fundació ja fa més de trenta anys. En les primeres declaracions fetes a El matí de Catalunya Ràdio, Sanchis apuntava que calia fer feina en l’entreteniment. Des de fa unes quantes temporades que TV3 no troba la seva referència en aquest àmbit. Però a més, la dependència del futbol, i el seu cost econòmic –una anomalia a Europa on els drets esportius són de pagament– tornen a posar damunt la taula el debat del model de tele pública, per no seguir el camí erroni de corporacions veïnes. Menys operacions de renovació: potser cal fer net i repensar, de cap i de nou, la TV3 que es vol construir en la nova Catalunya