[youtube]fkHa33WNMGc[/youtube]

Fa quinze anys al concepte sèrie hi associàvem boom, edat d’or, fins i tot art; reconsiderant la ficció televisiva, amb més atributs cinematogràfics, i que, per tant, requeria ocupar un destacat espai cultural. En aquest sentit, hem inventat termes nous, com ara serièfils, que dotava els espectadors d’ulls més crítics. Però la cultura de les sèries no va néixer fa quinze anys. Hi havia hagut sèries influents, com ara Los Soprano (1999), Twin Peaks (1990) i també Expediente X (1993). Són títols, però, que no van transcendir a un públic massiu, com sí que va passar amb Perdidos (2003-2010), per exemple. En paral·lel a l’excel·lència del contingut, es produïa la revolució dels nous consums audiovisuals: les sèries han estat el paradigma d’aquest canvi. Prenem com a exemple Perdidos. Va recuperar el fenomen dels fans i va ser aquesta inquietud dels seguidors junt amb l’acompanyament de la tecnologia –internet com a plataforma d’accés fàcil sense necessitat d’abonar-se a cadenes de pagament per cercar un servei que no es trobava en la tele tradicional, una excel·lència– la que va sembrar un nou model de relació entre els espectadors i les sèries. Joc de trons en seria el relleu natural. I amb les sèries també va créixer la pirateria, socialment acceptada, no censurada i fins i tot necessària, perquè les sèries van començar a acaparar part de l’escena pública i també privada. Formen part de la conversa.
Fa un any i mig, però, que ens trobem en un nou estadi. L’arribada de plataformes com Netflix i HBO, amb preus molt econòmics, junt amb el paper que ha mantingut com a líder del mercat de la tele de pagament fins ara Movistar+ o la irrupció de finestres amb una oferta més independent com per exemple Filmin, han convertit la pirateria en una transició per imposar definitivament la cultura de pagament també en la ficció. Ens trobem doncs en un escenari similar al de fa anys amb les plataformes de pagament amb el futbol. Són les sèries la nova guerra del futbol per un mercat, l’audiovisual, que volen controlar diverses operadores de telecomunicacions i no les empreses televisives tradicionals? El tauler està desplegat i les peces ja han pres posicions.
Hi ha un altre canvi, que en aquesta retrospectiva històrica sempre ha estat motor: l’hàbit del consumidor. Tornant a Perdidos; la primera temporada tenia 25 episodis de més de tres quarts d’hora cada un. Netflix i HBO, per exemple, tenen en el seu catàleg sèries històriques com Mad Men, amb set temporades de 13 episodis cada una, o The Good Wife, de set temporades i 22 episodis cada una. Són números i són hores; temps en definitiva. El fet de convertir aquestes plataformes en videoclubs a la carta permet recuperar sèries que potser vam deixar pel camí, però és un format excessiu –diguem-ne que són sèries televisives clàssiques– en els paràmetres actuals en què s’ha imposat l’hàbit de temporades curtes, amb pocs episodis: la necessitat de començar i enllestir-ho gairebé en un cap de setmana de pluja. I després, una altra. I novetat, millor. En certa manera, estem davant d’una saturació i d’una bombolla serièfila.