[youtube]zmxw7NgsBH4[/youtube]

No tota la ficció europea de qualitat es limita al nordic noir –ja fa deu anys de l’estrena de l’original danesa que va originar The Killing– i a les produccions britàniques, sempre amb un segell de qualitat que les distingeix, sigui en drames històrics o en sèries policials de tall realista. La sèrie alemanya Dark, que es pot veure a l’oferta de Netflix, s’afegeix a la llista de l’audiovisual continental per tenir en compte dins l’allau de títols nord-americans. La trama és clàssica, fins i tot l’escenari –un petit poble a la Selva Negra, on gairebé sempre hi plou–, perquè desapareix un nen. I un altre. Però el misteri s’eixampla més enllà de la desaparició dels nens. Els primers episodis, que assenten càtedra i són cabdals perquè l’espectador continuï pitjant el botó del següent, en estètica, ambientació i plantejament narratiu, recorden l’excel·lent sèrie francesa The Revenants. Molt ben tramada, amb un trencaclosques temporal, que en el seu moment va iniciar Perdidos, Dark també fa una picada d’ullet a la moda nostàlgica pels anys vuitanta, que Stranger Things va iniciar. No és un simple flashback a Dark. La narració de les vides paral·leles, el muntatge entrecreuant passat i present s’explica. A mesura que avances en els episodis, es demostra com els guionistes ho tenien ben apamat des del minut u –tot és connectat, diuen a la sèrie– i sobretot quan un dels protagonistes, el petit, fan de Houdini, ens recorda que per veure el truc no es tracta d’on sinó de quan