Verba docent

Rudyard Kipling va immortalitzar a començaments del segle XX això de les 5 “W” (Who, what, where, when, why. Qui, què, on, quan, perquè) en un poema de les seves “Just So Stories”. Els vells mestres de periodisme repetien això de les cinc “W” per resumir el contingut imprescindible d’una notícia. L’ofici periodístic està en plena mutació, i cada vegada sembla més clar que la funció del periodista ja no serà explicar les 5 W, que ja tothom coneix per diverses fonts (no-periodístiques, la majoria) sinó donar pistes per respondre nomès dues W: “Why” (perquè), i “What’s next” (i ara, què).
Tanmateix, sembla que molts mitjans encara continuen lligats als vells models, i es resisteixen a abandonar una de les pitjors malformacions de la professió, que es produeix quan les conviccions morals i ideològiques del periodista contaminen de tal manera el missatge que l’acaben deformant. El titular de portada d’El Periódico d’ahir 25 de febrer n’és una bona mostra. No informa, no explica, sinó que intenta influir en el criteri del lector per a legitimar una acció política determinada. Això transforma el periodista en un publicista, en el sentit etimològic del mot.
La notícia era l’acord entre l’Estat i la Generalitat mitjançant el qual hi haurà una inversió extraordinària per a infraestructures. Es pot explicar de moltes maneres, però el resum de la negociació és que l’Estat diu a Catalunya: “Aquestes obres, les pagues tu directament, o vols que les pagui jo amb els teus diners?”. 
Cada cop sembla més plausible que l’acord de finançament que segons l’Estatut s’havia d’assolir ja fa uns quants mesos, no s’acabarà produint en un futur proper, perque cap de les parts està disposada a pagar el preu que suposaria davant dels seus i dels altres. En comptes d’això, s’aniran succeint petits acords com el d’ahir per entretenir el personal. Acords acompanyats per accions de propaganda com el titular d’El Periódico, que ens ve a dir que ja pot ser que no hi hagi acord de finançament, però que de totes maneres l’Estatut ha estat un èxit.
La imparcialitat i l’objectivitat en l’excercici de l’ofici periodístic és un mite, perquè es inevitable que uns valors, unes creences i una cosmovisió determinada condicionin el discurs, però hi ha límits que no es poden traspassar, per més que ens sembli que tenim una missió que és més important que el compromís amb els lectors.