Verba docent

Ahir vaig trobar una altra d’aquelles notícies que m’agraden tant. Les que passen desapercebudes i només ocupen un raconet dels diaris, només d’alguns. D’antuvi no ens diu res, pero només cal llegir una mica entre línies per advertir que hi ha quelcom més, que ens fa parar les antenes. El titular del gratuït ADN ens diu “Lissavetzky anima a aumentar la proyección internacional del deporte español“, i no sembla res més que una mostra de l’habitual patrioterisme espanyol. Remenant una mica, trobem que l’agència Europa Press ja és una mica més explícita: “El CSD destinará 878.000 euros para impulsar el peso de los dirigentes españoles a nivel internacional“.

Ep! Això promet. Anem per pams. Què vol dir destinar poc menys de 150 milions de peles a “impulsar el peso de los dirigentes españoles”? És que estan massa prims i s’han d’engreixar? No, es veu que es refereix a la “necesidad de aumentar y consolidar el número de representantes españoles en Federaciones Internacionales”. Algú pot imaginar perquè Espanya vol més presència als organismes esportius internacionals? Ja us ho dic jo: per impedir qualsevol reconeixement esportiu català.

La cosa encara dóna per més. Com es fan servir els 150 milions per augmentar el nombre de directius espanyols a les federacions? Es compren les cadires? Es fan regals? Es gasten en viatges, en suborns? Quina feinada, el pobre comptable del CSD que haurà de justificar aquestes despeses!

La notícia encara ens deixa una altra perla: Jaime Lissavetzky (nunca, nunca!), el secretari d’Estat de l’àrea, també va anunciar la firma de 35 convenis anuals amb diversos països (més pasta) per a “incrementar las relaciones deportivas”. De la mateixa manera que s’han signat convenis amb un grapat d’estats per que tots els vols intercontinentals només vagin a l’aeroport de Madrid, ara Espanya signa convenis per comprar voluntats esportives, com ja va fer-ho durant el vergonyòs procès relatiu a l’hoquei català. No és una casualitat que dels 35 convenis signats, 21 ho siguin amb països d’Amèrica Llatina, els més “permeables” a les influències econòmiques.

No ens hem d’espantar. No és cap novetat. Tothom ja sabem com les gasten. El que no té sentit és esmerçar diners i esforços per aconseguir el reconeixement de l’esport català, perquè l’únic reconeixement vàlid és el que atorga un Estat propi. Qualsevol altra cosa no és més que una altra Línia Maginot.