Verba docent

Fa pocs dies, vaig rebre la trist notícia del traspàs d’en Fivaller Seras, un català d’Argentina que treballà sense descans per la llibertat de Catalunya en el seu sentit més absolut: la independència.

Fivaller era fill d’un altre patriota immens, en Pere Seras, un figuerenc que fugí a l’Argentina per no haver de servir a l’exèrcit del rei d’Espanya al Marroc. Pere Seras mereix un article a banda, per la qual cosa només l’esmento aquí com l’iniciador d’una tasca gegantina que el seu fill Fivaller va continuar fins al mateix moment de la seva mort.

Fivaller no era català de naixement. Era un argentí d’arrels catalanes, d’aquells que s’hi troben a gust al país d’acollida de la seva família, però que no obliden ni per un moment que tenen un deure moral i indefugible amb la Pàtria amb majúscules, almenys fins que la seva llibertat sigui completa.

Podria explicar deu mil coses sobre en Fivaller per fer palesa la seva dimensió humana i moral, però em centraré només en algunes que vaig viure personalment. És el meu homenatge.

Tots els catalans de la Diàspora tenim un gen que tard o d’hora s’activa, gràcies a persones com en Fivaller. A començaments dels 90, vaig veure al tauler d’anuncis de la meva universitat, a La Plata, Argentina, un retol que anunciava una sèrie de conferències sobre el “Pensament i Cultura Catalanes”. Hi vaig anar encuriosit amb el meu germà, i vam sortir-ne amb el gen activat per en Fivaller i la seva gent de l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires. Vam refundar el Casal Català de La Plata, inactiu des dels difícils anys del govern fascista de Perón, l’amic d’en Franco. Vam saber que teníem una missió i ens hi vam posar. Avui el Casal dels Països Catalans de La Plata és un dels centres més actius d’Amèrica. Gràcies a en Fivaller.

Vaig iniciar una amistat amb en Fivaller que va omplir de contingut la meva catalanitat. Entrar a la seva botiga de llibres de vell, D’Artagnan Libros, al carrer Ayacucho, al bell mig de Buenos Aires, era com entrar en un oasi en un mostre urbà de 13 milions d’habitants. Entraves i trobaves gent remenant llibres vells mentre de fons sonava Raimon o la Maria del Mar. En Fivaller assegut, sempre disposat a fer-la petar. I només els més privilegiats teníem accès a la Cambra del Tresor:  el soterrani de la llibreria, ple a vessar de tresors de la literatura catalana de l’exili. Llibres portats pels exiliats des de Catalunya, llibres editats pels catalans de la Diàspora, revistes en català com Ressorgiment, publicada ininterrompudament a Buenos Aires des de 1916 a 1972, cada mes. Cada visita a la llibreria o a casa seva acabava sempre amb algún regal: un llibre, una postal, un cartell, un punt de llibre, sempre de temàtica catalana.

Fivaller va crèixer sabent que la missió dels catalans de la Diàspora és treballar per una Catalunya lliure. El seu pare va fer entrar d’amagat a Francesc Macià a Buenos Aires, per fer conegut el fet català. Amb 9 anys, al gener de 1939, va anar al port a rebre els catalans exiliats que arribaren en el Vapor Florida. De petit va sentir moltes vegades converses entre els pares, com aquesta que la seva dona Blanca m’explicava sovint:

-Pare, els nois necessiten abrics nous per anar a l’escola.

–A Catalunya ho necessiten molt més, hauran d’esperar un any o dos…

Amb els seus germans, Manelic, Nuri, Mireia, van fundar el Grup Joventut Catalana, que més tard va esdevenir l’Obra Cultural Catalana. Van participar activament en el sosteniment de la Generalitat a l’exili. Van col·laborar amb el FNC i amb el Consell Nacional Català. Més de 50 anys treballant per Catalunya. Cada 15 dies, una conferència, plogui o faci sol. No van rebre mai un cèntim de la Generalitat, tampoc no van demanar-ho mai. No calia. Butlletins, llibres, revistes “artesanals” fotocopiades, enviades cada mes por correu per difondre i fer conegut el fet català.

No havia viscut mai a Catalunya, però parlava un català pur, original, incontaminat pel castellà d’Espanya, una relíquia mantinguda a consciència. Quan les personalitats catalanes visitaven l’Argentina, en Fivaller era el perfecte amfitrió (a la foto, fumant i xerrant amb en Raimon en Buenos Aires, en 1971)

Una tarda, a la llibreria Dartagnan, li explico que havia llegit un parell de llibres sobre la tesi del Colom català. Li’n vaig fer cinc cèntims. “Això s’ha d’explicar!” em va dir. Pim pam, conferència de l’Obra Cultural Catalana: “Colom fou català”. Lloc triat per fer la xerrada: El Círculo Italiano! Amb dos collons, va convèncer els italians de fer una conferència per destrossar un dels seus mites nacionals. Fins i tot el diari La Nación se’n va fer ressó. Fivaller en estat pur.

Una de les primeres activitats del reactivat Casal Català de La Plata, va ser una conferència de la seva dona, la Blanca Lorenzo, una altra catalanòfila convençuda. Encara érem una associació desconeguda a la ciutat, i només van respondre a la convocatòria una quinzena de persones. Finalitzada la conferència, vaig demanar-los disculpes per fer-los venir des de Buenos Aires a La Plata per fer la xerrada davant d’una audiència tan minsa. Recordo la seva resposta: “No heu de defallir mai. Si féu una conferència per dues persones, i aquestes dues persones marxen cap a casa sabent que a Europa hi ha un país que es diu Catalunya, que lluita per la seva llibertat, doncs la feina està feta, la conferència haurà estat un èxit”.

Amb gairebé 80 anys, encara aprofitava els viatges dels meus pares a Catalunya per enviar-me llibres i butlletins, sempre amb les seves notes manuscrites d’estil modernista, atentes, de cavaller.

Fivaller rebé el seu nom en honor del Conseller de Barcelona que al segle XV no va permetre al rei Ferran d’Antequera entrar a la ciutat sense pagar abans el tribut vectigal, fent-li obeir la llei justa, que està per damunt d’estaments i privilegis. El seu germà petit havia de dir-se Claris, però va tenir la dissort de néixer durant una de les tantes dictadures argentines, que no deixava posar cap nom que no fos del santoral catòlic espanyol.

Fivaller sabia que la llibertat dels pobles és quelcom inexorable, que no hi ha res que pugui evitar-ho. Sabia que en la vida dels pobles 30 anys, o 300, no són més que una estona, un moment, un instant. Sabia que tard o d’hora les estrelles s’alineen i la gent es decideix a recuperar la seva llibertat. Gràcies a gent com en Fivaller, arreu del món hi ha centenars de milers de persones que no han nascut a Catalunya, però que tenen un gen activat que els obliga a treballar per la seva plenitud nacional. Com als anys 20 i 30 del segle passat, quan arribarà el moment d’explicar al món el fet català, la Diàspora estarà a punt un altre cop.

Quan obri la meva ampolla de cava per celebrar la consecució de la República Catalana, el meu primer brindis serà per tu, Fivaller.