Verba docent

L’Iran ha estat una demostració de les dramàtiques mutacions que estem visquent pel que fa a la informació, que ha esdevingut un fet global, anàrquic, descentralitzat i radicalment democràtic. És quelcom fascinant que m’ha mogut a dedicar-hi les darreres entrades d’aquest bloc. Hem vist com els mitjans tradicionals es quedaven cecs i com els mateixos protagonistes de les protestes assumien el paper d’emissors globals de la informació. De res han valgut les prohibicions del govern, la restricció de movimient dels corresponsals, els talls de les xarxes de telefonia mòbil o de l’accés a Internet. La informació s’obre pas, peti qui peti. El Twitter és el nou còctel molotov dels manifestants globals.

Aquests processos són cada cop més freqüents. Ens estem acostumbrant a veure els mitjans anar a remolc de les notícies que es difonen per les xarxes socials molt abans que arribin a les redaccions.

Aquests canvis estan estenent la idea de la informació oberta i irrestricta. Ens hem cregut que Internet ha posat a les nostres mans el control de la informació, i que no hi a cap censura o control governamental o corporatiu que pugui impedir que les notícies es facin conegudes arreu del món en segons a cop de twitter, de bloc o de féisbuc. Hi ha una part de raó en tot plegat, perquè Internet obliga als governs i a les empreses a esmerçar més esforços que abans per controlar la informació, però creure que han perdut el control és una ingenuitat immensa. De la mateixa manera que Internet ens ha donat eines molt potents de gestió i accés a la informació, també ha donat eines molt poderoses de control als grups, governs i corporacions que sempre l’han controlada.

Aquesta setmana hem pogut veure dues proves ben concretes de la falsedat de la creença que amb Internet la informació ja no es pot controlar, que les filtracions són inevitables.

Hem sabut que el fundador i líder d’Apple, una de les companyies icona de l’era d’Internet, va ser sotmés a un transplantament de fetge… fa dos mesos! L’Steve Jobs ja va superar un càncer, i la seva salut delicada influeix en la cotització de les accions de l’empresa, per la qual cosa tots els seus moviments són motiu d’una estricta vigilància per part dels mitjans, de les agències d’inversió i dels blocs de frikis de la tecnologia. Tanmateix, la notícia de la seva intervenció quirúrgica ha pogut ser ocultada durant dos llargs mesos, fins que la seva recuperació ha estat completa. En una companyia en la que des del president fins al conserge tenen un accés total a la tecnologia i a les xarxes socials, la informació ha pogut restar oculta i sota control de la corporació.

L’altre exemple és encara més divertit. El governador de l’estat de Carolina del Sud el republicà Mark Sanford, va desaparèixer durant set dies, i ningú no va poder esbrinar on era. Va desaparèixer literalment, i no es va saber res fins que després de set díes va tornar a Columbia per admetre que havia passar una setmaneta a Buenos Aires amb una seva amant. Una altra vegada, la notícia es va mantenir oculta per a tothom fins que a la seva tornada les filtracions es van fer inevitables. De fet, la primera filtració va ser un twitt que es va estendre per tot el país com un raig.

La lliçó de tots dos exemples és que no ens hem d’enganyar. Qui des de sempre ha controlat l’accés a la informació, sap com fer-ho també en aquesta era d’Internet. No hi ha Twitter que valgui.