Verba docent

Tots els canvis socials comencem amb fets anecdòtics però paradigmàtics. El cas de Fèlix Millet i el Palau de la Música Catalana n’és un bon exemple. És cert que és un cas grotest i forassenyat, que fa del protagonista una mena de dolent de DC Comics. Tanmateix, Millet és el perfecte exponent d’una raça d’homes que han remenat les cireres durant els darrers 150 anys, i que ara veuran com la seva hegemonia silenciosa es desfà lentament com un castell de sorra.

Hi ha un risc evident, fomentat per aquesta mena d’homes, que segueixen nerviosos els esdeveniments. És tracta de fer de Millet un cas únic, irrepetible, una única taca, un cas de culebró que surt del que és normal. No ens enganyem. Millet és un de tants, dels membres de la rància burguesia catalana, de impol·luta prosàpia, que han mantingut la seva posició dominant en els àmbits dels poder econòmic i social del nostre país. En els darrers 150 anys, els que ens han governat han anat canviant, però gairebé tots ells han comprat la connivència de la burguesia catalana amb prebendes, càrrecs i privilegis.

És cert, el cas de Millet és exagerat. L’acumulació de càrrecs és desmesurada, però si hi pensem una mica, tothom podem elaborar una llista de personatges amb càrrec en els òrgans directius d’empreses públiques i semipúbliques, fundacions, organismes, consorcis, cambres, caixes i patronats. Són sempre els mateixos cognoms, no cal esmentar-los aquí. És una estructura amagada, fosca, difosa, poc transparent i poc democràtica. Canvien els governs, ells sempre hi són.

Aquesta manera de gestionar el poder, vàlida durant els segles XIX i XX, ja no és vigent en el segle XXI. La societat hiper-informada d’avui no resisteix la gestió fosca del poder (del poder fàctic, no només del polític) dels darrers 150 anys. El cas Millet, conegut i tolerat pel sistema durant dècades, ha esclatat i ha obert una escletxa que acabarà amb la posició dominant de la burguesia catalana. No veurem cap canvi dramàtic, sinó una evolució vers unes estructures de poder, potser no més democràtiques, però si més transparents. Tota aquesta gent, ara segueixen el cas Millet amb el culet ben apretat, i es pregunten si encara podran aturar la bola de neu abans que es faci gran i esdevingui una allau.