Verba docent

Ahir em van explicar el cas d’un celler català productor de cava, que el 2006 va passar-ho molt malament amb el boicot espanyol que es va produir durant la tramitació de l’Estatut. No és pas una de les grans empreses del sector, però tampoc no és de les petites. És un celler mitjà amb un volum de facturació important. Allà pel 2006, repartia les seves vendes gairebé a parts iguals entre els mercat català i el mercat espanyol. El boicot va ser un daltabaix important, que va posar en perill la supervivència de l’empresa. Les opcions eren morir, o buscar-se la vida a l’exterior. Amb esforç, en pocs mesos va obrir mercat a Asia, a Europa i a Amèrica. Avui col·loca el 70 per cent de la producció en aquests mercats i amb el 30 restant amb prou feines cobreix la demanda interna catalana. Ara resulta que els clients espanyols que van apuntar-se al boicot volen recuperar les comandes, però el celler ha de rebutjar-los, perquè té tota la producció col·locada, i amb possibilitat de creixement.

Ahir també vaig visitar una empresa catalana del ram de l’alimentació. Unes instal·lacions modèliques de nivell europeu. El seu director comercial m’ho va explicar ben clar: “en nostre mercat comença al nord dels pirineus. A ponent no en tenim res a fer, és un mercat vell, caduc, que no ens vol. Al nord, tenim tot per fer, i podem oferir la qualitat necessària per satisfer la demanda més exigent”.

Són dos exemples d’un nou estadi en el procés d’emancipació nacional que està transitant el nostre país. S’està acabant la por. La por als boicots, la por a perdre vendes, la por a competir. El vell paradigma del mercat captiu espanyol que servia per col·locar la producció de les colònies industrials dels segles XIX i XX es desfà com un gelat al sol. A Catalunya gairebé no tenim grans corporacions. El que hi ha són corporacions espanyoles que són propietat de catalans -un matís important-. El que sí que tenim a Catalunya és un sòlid entramat de petites i mitjanes indústries, a mans d’una nova generació d’empresaris i emprenendors amb les eines esmolades, que -més enllà de consideracions identitàries- veuen cada cop més clar que convé segar cadenes.