Verba docent

Alguna vegada haurem de denunciar l’escàndol dels llibres de text que els pares paguem sense dir ni piu. Els petits canvis que obliguen a comprar nous llibres tot i tenir en perfectes condicions els dels germans més grans. Aquesta setmana m’ha passat una de grossa.

El meu fill ha vingut amb la notícia que havia de portar el llibre Oliver Twist de Charles Dickens. Me’n vaig alegrar, que els clàssics encara tinguin cabuda a l’escola. Vaig remenar una mica els prestatges i vaig trobar una edició en castellà i dues en català. Tot content vaig dir al meu fill: “Mira, pots triar quina et fa més gràcia!”.

“No papa, aquests no serveixen”, em va respondre. Vaig fullejar els llibres, no fos cas que m’hagués equivocat. Tots tres eren Oliver Twist, i l’autor de tots tres era Charles Dickens. “Com que no serveixen?” vaig dir, molest. “Ai, papa, que haig de portar l’adaptació de l’editorial Vicens Vives!”, em va respondre ell, més molest que jo.

Ja hi som. És que un nen de 13 anys no pot entendre Dickens i ha de recòrrer a una adaptació? El 99 per cent de les adaptacions, el que fan és massacrar l’original. Si els alumnes han de llegir i estudiar una obra, no és millor l’original?. Encara més: no és més raonable que puguin llegir qualsevol edició, i després treballar, comentar i/o analitzar el contingut? Perquè tots han de tenir la mateixa adaptació?

Després d’haver deixat una fortuna en llibres a començaments del curs, vaig decidir que no em donava la gana comprar ni un llibre més. “Vés a la biblioteca, que segur que el tenen”, vaig ordenar al meu fill. Si que el tenien, però el prèstec és per poc dies, i com que llegeixen a classe un capítol per setmana, cal que cadascú tingui el seu llibre.

Ja convençut de l’existència d’una conspiració judeo-masònica-marxista-liberal per forçar el pares a comprar llibres i enriquir les editorials, vaig intentar una última jugada desesperada: “No volen que l’era digital entri a les aules? Doncs agafes el llibre de la biblioteca l’escanejes de dalt a baix, i et fas un PDF”, vaig dir al meu fill. Una idea genial: m’estalviava de comprar el llibre, i mantenia ocupat el meu fill durant un cap de setmana sencer, sense sortides al cinema o d’altres activitats oneroses.

El meu fill, que avui fa 13 anys, em va mirar amb aquella mirada demolidora que barreja menyspreu i compasió, va col·locar-se els auriculars i va engegar el seu iPod. (N de la  R: El meu fill ha entrat de ple a l’adolescència, per la qual cosa he passat de ser el seu referent, el seu heroi, a ser un imbècil integral que no s’assabenta de què va la pel·lícula).

“L’hi embolico?”, va preguntar-me la dependenta de la llibreria, molt atenta. “No, no cal, no es pas cap regal, més aviat és una estafa”, vaig respondre amb la mirada absent.