Vots en contra: zero
18 octubre 2009 per Germà Capdevila
Fa quinze anys, vaig conèixer un lider polÃtic d’un partit socialdemòcrata d’un paÃs sud-americà que desprès de més de molts anys donant batalla interna en el seu partit, va decidir llençar la tovallola i deixar la polÃtica. Era el lÃder del corrent opositor del seu partit, però a cada elecció interna no superava el 15 per cent dels vots, per la qual cosa finalment es va decidir a deixar-ho córrer.
Gran va ser la sorpresa quan, després de fer pública la seva retirada, el lÃder del corrent majoritari del partit, aquell que el guanyava en cada elecció interna, va trucar-lo de seguida per convèncer-lo de fer marxa enrera i reconsiderar la seva decisió. Ell no ho entenia, però el lÃder del partit repetia que no havia de deixar el partit. Finalment, va explicar-li el perquè de la seva insistència: “tu ets la minoria que legitima la meva majoria. El teu 15 per cent de vots és un certificat de democrà cia interna”, va confessar el lÃder.
L’elecció de Joan Puigcercós com a candidat a la presidència de la Generalitat per ERC em va recordar aquella anècdota de fa quinze anys. El lÃder d’Esquerra Republicana ha rebut el 94 per cent dels vots a favor, amb cap vot en contra. En qualsevol partit polÃtic democrà tic, un resultat aixà fa mal d’ulls, però en un partit assembleari com ERC, encara més. Ni Reagrupament ni la defenestració de Carod justifiquen que la discrepà ncia sigui esborrada d’una força polÃtica en la que tradicionalment els militants han fer empassar més d’un gripau als seus dirigents. L’assemblearisme és el principal actiu d’Esquerra Republicana de Catalunya, i si el partit no ho entén aixÃ, els seus propis militants els ho faran pagar.