Verba docent

No acabo d’entendre tant d’enrenou per la no-sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Fet i fet, l’Estatut ja va ser assassinat pel pacte Mas-ZP a la Moncloa i pel ribot d’en Guerra al Congrés dels Diputats. El que va quedar és tan esquifit que no val la pena perdre ni cinc minuts.

Catalunya ha de prescindir de tot plegat. Ha de fer la seva vida ignorant del tot aquesta i qualsevol resolució que vagi en contra dels seus interessos. De fet, no és la primera vegada que el país es troba en una situació similar.

Quan el 1914 es va crear la Mancomunitat de Catalunya, Madrid va fer cas omís de les demandes catalanes d’autogovern i va concedir poc més que la suma de les quatre diputacions provincials catalanes amb facultats purament administratives. Tot i amb això, l’elit política i social que liderava el país aleshores, va tirar pel dret i va fer una obra immensa, excedint de llarg les competències cedides per Madrid.

Durant la Segona República, Catalunya va aprovar un Estatut d’Autonomia ampli i ambiciós, que va ser aprovat pel poble en un referèndum amb una participació del 75 per cent i el 99 per cent dels vots a favor. Tanmateix, durant la seva tramitació a Madrid va ser retallat d’una manera brutal, fins a convertir-lo en una caricatura. Els governs de Macià i Companys, un cop més van tirar pel dret i va dur l’autogovern del país molt més enllà dels límits de l’Estatut.

Ara, la història es repeteix per tercer com en menys d’un segle. No perdem ni un minut. Tirem pel dret. Estirem del fil amb energia i contundència. Avancem amb seguretat sense mirar pel retrovisor. Què és el pitjor que pot passar? Què un Tribunal de fireta anul·li tal o qual norma? I què? Què ens pot passar si ho ignorem i tirem pel dret? Ens enviaran els tancs? Què no vam crear TV3 i Catalunya Ràdio sense cap cobertura legal? Què no vam avançar en la política d’immersió lingüística a les escoles tot i els múltiples recursos presentats al TC, que van trigar anys i panys a resoldre’s?

En realitat, el que ens ha de preocupar és la manca d’una elite intelectual, política i social que sigui capaç de fer front amb valentia a aquest moment de la nostra història. Ens falta un Prat de la Riba o un Puig i Cadafalch, que van fer camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils i telèfons per tot Catalunya sense demanar permís a Madrid. Ens manca un Macià o un Companys, capaços de fer una autèntica revolució i de plantar cara al centralisme fins al punt d’acabar a la garjola.

No entrem en el joc que ens proposen des de Madrid. Si ballem al ritme de la seva música, perdrem energies que ara són més necessàries que mai per avançar cap a la plenitud nacional de Catalunya, quelcom que no trobarem ni a Espanya, ni a l’Estatut. Nosaltres i només nosaltres ens fixem els límits del nostre autogovern. Anem per feina, i que ells es passin quatre anys, quatre dècades o quatre segles discutint recursos i rucades als seus patètics tribunals.

Per acabat aquest post, dedico aquest himne a tots els membres del TC, conservadors i progressistes (hi ha cap diferència entre ells?):