Verba docent

Aquest país haurà d’agrair al Tribunal Constitucional que estigui desmuntant d’una vegada per totes la gran mentida de la Transició: la idea del pacte entre Catalunya i Espanya, una falsedat que ha estat sobretot alimentada des del nostre país, perquè a Madrid sempre han tingut clara la naturalesa de l’Estat Espanyol. El TC està fent exactament la feina que ha de fer: controlar que una llei s’ajusti a la Constitució. Si Espanya fos el meu país, jo n’estaria orgullós, del TC. Després de 30 anys de mitges veritats i moltes mentides, deixarà clara quina és la naturalesa política real de Catalunya en el marc espanyol. Per tot plegat, en defensa del TC, cal deixar clares unes quantes coses:

• És mentida que no el TC no tingui legitimitat per revisar un Estatut aprobat pel poble de Catalunya. És aquesta precisament la seva feina. És un control de constitucionalitat que garanteix que no es vulnerin els principis bàsics de l’Estat. D’aquesta manera, si el poble aprovés en referèndum una llei que ordenès l’extermini de tots els calbs, el TC revocaria la norma per contradir els drets fonamentals assegurats a la Constitució.
• L’Estatut no és una constitució catalana. No emana de la voluntat dels catalans. El poble català no té sobirania ni personalitat jurídica pròpia. La Constitució deixa molt clar que la sobirania rau únicament en el poble espanyol com a unitat indisoluble. Així, el que el Parlament de Catalunya va aprovar va ser només una proposta de Llei Orgànica espanyola. L’Estatut català emana del Congrès i el Senat espanyols. És una concesió que fa Espanya a Catalunya (i com a tal pot èsser revocada) per voluntat dels seus legisladors (de Madrid, d’Andalusia, d’Extermadura, de La Rioja, catalans, valencians, bascos. Espanyols tots). L’Estatut és una llei espanyola que ha entrat en vigor després de la signatura del rei.
• Espanya no és un estat federal. A la Constitució espanyola no hi cap el federalisme. És un sistema unitari descentralitzat. En una Federació, el poder originari rau en les comunitats federades, que cedeixen algunes competències al govern central. En un sistema unitari com l’espanyol, el poder originari rau en la nació espanyola com a unitat, i és gestionat pel govern central, que pot cedir algunes competències a les comunitats. En un país federal, el poder circula des de la base cap al centre. En un estat unitari com Espanya, el poder circula del centre a la perifèria.
• L’Estatut és manifestament inconstitucional. És un fet que obliga al TC a actuar.
• L’Estatut diu que som una nació. La Constitució estableix, però, que la única nació indivisible és Espanya. Per la mateixa raó, no podem tenir cap símbol “nacional” que no siguin la bandera i l’himne d’Espanya.
• No és constitucional equiparar el català al castellà. La Constitució deixa molt clara la jerarquia superior del castellà sobre les altres llengües de l’Estat. El sistema d’immersió lingüística pot ser revocat en qualsevol moment, si es considera que vulnera la supremacia del castellà.
• És contrària a la Constitució la bilateralitat Estat-Generalitat, perquè el govern català és una simple descentralització del govern central, titular originari del poder polític segons la Constitució.
• És incostitucional la creació d’una hisenda catalana embrionària. Els impostos de la Generalitat són cessions de l’Estat, que és el seu únic titula i els pot recuperar quan vulgui.
• El Síndic de Greuges no pot assumir les competències del Defensor del Pueblo, perque segons la Constitució, de poble només n’hi ha un, l’espanyol, i els catalans en formem part indissoluble.
• En definitiva, tots i cadascú dels arguments dels esborranys de sentència que s’han filtrat són reals i correctes. Posen de manifest les limitacions clares de la Constitució espanyola als somnis i fantasies catalanes. Per això l’Advocat de l’Estat no només accepta els arguments del recurs del PP, sinó que fins i tot els amplia i va més enllà.

A casa nostra ens hem construit una realitat imaginària a mida, que ens fa creure que som un país de veritat (tenim Teatre Nacional, Instituts Nacionals, Ràdio i Televisió Nacionals, i mil coses més “nacionals”), però en realitat som una regió amb alguns poders delegats pel govern central. El sainet de l’Estatut i el paper del TC no fan més que obrir-nos els ulls. El marc polític de l’Estat és el que és. Ens agradi o no. Només en tenim dues, d’opcions: o ens quedem a Espanya i acceptem les regles del joc, o marxem. No podem seguir enganyant-nos amb altres opcions que són contes de fades: fingir que les coses són diferents i que hi ha un pacte entre iguals Catalunya-Espanya, que no ha existit mai, o bé pretendre canviar la naturalesa profunda de l’Espanya castellana, unitària, borbònica i centralista. El pes específic català en Espanya és inferior al 20 per cent, per la qual cosa la seva capacitat d’influència per canviar les regles del joc és nul·la.

Podem seguir enganyant el personal fent veure que el problema està en la composició del TC. És mentida. En tot cas, el que hem decobert és que la Constitució no ens agrada, perquè les nostres aspiracions no hi caben. Només hi ha un camí: esmolar ben bé les eines.