El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/germacapdevila
Articles
Comentaris

El món global ens ha permès assistir al dramàtic rescat dels miners xilens en temps real. Com molts líders mundials, el president Sebastián Piñera ha entès que aquestes tragèdies són una plataforma extraordinària per augmentar la popularitat, per la qual cosa va fer el discurs d’obertura de les feines de rescat com si fos un pregó de festa major.

La mineria és part de l’ADN de Xile, i com a tal, és i ha estat causa i conseqüència de molts èxits i molts fracassos. El coure és el principal recurs natural de Xile. Amb només el 0.5% de la superfície de la Terra, té el 35% de las reserves mundials de coure. La mineria representa més del 50% de totes les exportacions xilenes. Si els països de la OPEP representen el 37.5% de la producció mundial de petroli, Xile genera el 36% del coure mundial i les seves exportacions són el 48% del total mundial. Les exportacions de coure, el 2006, van superar els 36.000 milions de dòlars (un 71% del valor de les enormes exportacions de petroli de Veneçuela).

Durant la conquesta, els espanyols estaven molt ocupats enviant vaixells a la metròpoli amb la plata de Potosí i van deixar estar el coure. A començaments del segle XX, però, companyies nord-americanes amb la tecnologia apropiada per extreure el coure en jaciments de baixa concentració com els xilens, van començar a explotar en gran escala el coure dels pais andí.

Com sol passar amb l’explotació dels recursos naturals a l’Amèrica Llatina durant els darrers 150 anys, la història de la mineria xilena és la de l’explotació del treball semi-esclau de la població d’origen indígena per part de grans corporacions nord-americanes. Aquest esquema que deixava molt pocs beneficis al estat xilé, es va mantenir fins l’arribada de Salvador Allende al govern. L’11 de juliol de 1971, els diputats xilens aprovaven per unanimitat la nacionalització del coure. A les grans corporacions mineres no els hi va fer gaire gràcia i van pressionar fortament el govern de Richard Nixon per enderrocar Allende. Les mines de coure van ser en gran part causants del cop d’estat de Pinochet.

Gravacions recentment desclassificades pel govern dels EUA revelen converses entre Nixon i Kissinger, aleshores conseller de seguretat nacional, en les que tractaven Allende de “fill de puta” que necessitava “una coça al cul”.  Els americans van alentar el cop d’estat de Pinochet. Paradoxalment, en un intent per aconseguir calmar els militars pocs mesos abans de la revolta, Allende va signar un decret que establia que el 5% dels ingressos de la mineria xilena es destinarien a les forces armades.

Pinochet va fer-se amb el poder i va imposar una llei de concesions mineres que establia “concesions plenes” amb els mateixos drets de la propietat privada. Les mines de coure van tornar al poder de les companyies nord-americanes. Alhora, la dictadura va promulgar la Llei Reservada del Coure, que ampliava fins al 10 per cent dels guanys de la Corporació Nacional del Coure els fons que són anyalment transferits a les forces armades xilenes. La democràcia no ha pogut derogar aquesta norma, blindada en la constitució. Bachelet ho va intentar i va fracassar. Pocs dies després de guanyar les eleccions, l’actual president Piñera va rebre la visita del comandant en cap de l’exèrcit, general Oscar Izurieta, que li va exposar la seva preocupació pel futur d’una llei que atorga fons d’ús discrecional, que ha servit per comprar armament durant 30 anys. EL 2007, les forces armades xilenes van rebre 1.400 milions de dòlars per aquest concepte.

Com en una tragèdia grega, la riquesa de les mines serveix per comprar armament, i va ser alhora la principal causa d’una de les dictadures més sagnants del continent. El coure és la principal font de la prosperitat xilena, i alhora la causa de l’exploració de milers de treballadors, com van poder veure en el drama de Copiapó, on els miners no tenien ni tan sols assegurança.