Verba docent

Uns blocs electorals als mitjans públics que són una vergonya, un debat a 6 sense debat i el ridícul del frustrat cara a cara, no són més que una altra prova del greu dèficit democràtic que pateix el nostre país.

Els blocs electorals són una autèntica vergonya per a la professió periodística. Em sap molt de greu pels periodistes que són sotmesos a la diària humiliació d’haver d’editar i emetre els blocs electorals, que reparteixen l’espai per segons en funció de la representació parlamentària. S’ha parlat a bastament sobre aquesta vexació a la professió, però deixeu-me dir també la meva. En primer lloc, només el criteri periodístic ha de decidir l’espai, la durada i l’ordre de les notícies referides a les eleccions. Acceptar que els polítics diguin als periodistes l’ordre i durada és profundament antidemocràtic. Va en la mateixa línia de la degradació informativa provocada per les imatges dels mítings ofertes pels partits, barrant l’accés a les càmeres i els micròfons. Jo, com a periodista, vull entrar al míting amb la meva càmera i captar aquell militant que s’ha adormit, aquell dirigent bandejat que fa mala cara amb segons quines declaracions del líder, i un llarg etcètera. Em direu que el fet que un ex-conseller de la Generalitat o un ex-president del Barça es presentin a les eleccions i omplin sales i auditoris arreu del territori no té cap interès informatiu?

L’aplicació ridícula d’aquestes quotes segons la representació parlamentària arriba a límits insospitats amb els debats territorials a TV3 i Catalunya Ràdio. El partit Ciudadanos només va obtenir representació a la circumscripció de Barcelona, però també participa dels debats a Girona, Tarragona i Lleida, a pesar d’haver obtingut menys vots que el president de la meva escala. Patètic.

Aquest corset dels partits amb representació parlamentària també afecta el sentit democràtic de qualsevol elecció. Amb cada convocatòria electoral, el comptador torna a zero, i tots els partits haurien de engegar des del mateix punt de partida, amb representació parlamentària prèvia o sense. Qualsevol mesura que retalli aquest principi és antidemocràtica, i m’ha fet molta gràcia sentir les queixes del PP, ERC i ICV pel frustrat cara a cara. Els arguments que ignoren per derogar els blocs son esgrimits per anar contra el cara a cara.

El debat a 6 va ser la cirereta del pastís. El mateix format impedeix el debat real. En Cuní es va assegurar de repetir dos i tres cops que els mateixos partits havien pactat els temes, els temps i l’ordre de les intervencions. Volia deixar clara la seva innocència. Més que un debat, va ser una successió de eslògans i frases buides que expressen el què però mai no revelen el com. En un debat real, s’atia la discussió real, i el moderador colla els candidat per tal que es mullin de veritat, que no fugin d’estudi i que responguin sense embuts. Els partits tenen tan clar que els debats que ells pacten són una pantomima, que fins i tot en un principi havien plantejat enregistrar el cara a cara i emetre’l en diferit!

Aquest dèficit democràtic se suma un sistema electoral que allunya els votants dels seus representats, consolida els partits-càrtel i fomenta la baixa participació. D’aquest tema, però, parlarem en la següent entrada d’aquest bloc.