Verba docent

La crisi política desatada a l’Iran després de les eleccions, les manifestacions i la repressió continuen posant a prova les regles de la professió periodística i els mitjans responen com poden.

Fa uns dies comentàvem en una altra entrada la perplexitat dels corresponsals immovilitzats per prohibicions governamentals que no tenien més remei que remetre als lectors/oients/espectadors a Youtube, Twitter o Facebook per assabentar-se del que estava passant.

Els mitjans tradicionals observen astorats com les regles del joc canvien acceleradament. Les xarxes socials inunden el món de missatges que informen en temps real, mentre els periodistes desplazats a Teheran són reclosos als seus hotels.  Les televisions, les agències informatives i els diaris es limiten a oferir imatges de Youtube, de Flickr o de Facebook com la que acompanya aquesta entrada, penjades a la xarxa pels mateixos protagonistes dels fets. Alguns reaccionen amb rapidesa, com la BBC, que avui penjava al final dels seus articles una demanda molt clara:

“Que sou a l’Iran? Què en penseu de la situació? Esteu prenent part de les manifestacions?

Si teniu qualsevol informació que voldríeu compartir amb la BBC podeu enviar les vostres imatges i vídeos a [email protected].”

També ofereix un formulari d’accés ràpid i un enllaç per pujar arxius de vídeo de llarga durada.

Els iranians fan servir els SMS, els blocs i les xarxes socials per comunicar-se entre ells i per informar al món del que està passant. El protagonista és, però, el Twitter, perquè és l’eina més difícil de controlar i de censurar. Facebook o Youtube són una simple adreça l’accès a les quals es pot bloquejar, com es fa a la Xina cada vegada que algún alt càrrec del PCX té mal de panxa. Twitter té milions de localitzacions, com el correu electrònic. Els internautes d’arreu del món col·laboren a dificultar les tasques d’espionatge i repressió dels iranians. Corren els missatges de Twitter que criden a canviar la configuració del compte i fins i tot dels rellotges i les localitzacions dels ordinadors al fus horari de Teheran, per tal de multiplicar exponencialment els ordinadors a controlar per les autoritats iranianes.

És cert que, com totes les xarxes socials, Twitter té un problema clar de credibilitat. Seguint amb l’exemple de l’Iran, durant els darrers dies van circular twits replicats per moltes webs i blocs, amb informació equivocada o intencionadament manipulada, com la que anunciava l’anul·lació de les eleccions. Tanmateix, Twitter crea un núvol de missatges que poden ser irrellevants individualment, però que en conjunt reflecteixen un ambient, un estat d’ànim col·lectiu, una direcció dels esdeveniments.

Els mitjans internacionals han fallat en la cobertura dels fets de l’Iran. Tot està canviant. El que es posa de manifest amb tot plegat és que el futur dels mitjans de comunicacions, diguem-ne “tradicionals”, està en la informació hiper-local. El zoom ja no els hi funciona.